A Vanarasi, a tocar el riu Ganges. Un núvol de pols em fa girar el cap, una vaca busca alguna cosa comestible entre les deixalles que hi ha a les escales que baixen al riu, on els fidels es banyen per purificar l'ànima. Aviat ja marxarem de l'Índia. Intento ordenar els meus pensaments, escriure alguna cosa amb cara o ulls, però no puc. Un altre núvol de pols m'obliga a desviar la mirada de la llibreta i em torno a trobar amb imatges típiques de la ciutat sagrada.
Potser és la fressa que em desconcentra, potser tinc masses coses al cap, o potser, ara que hi penso, tot el que tinc al cap és l'immens viatge interior que he viscut durant aquests últims quatre mesos aquí a l'Índia.
Recordo com en va sorprendre els pelegrins del temple daurat d'Amritsar, que em van acostar a la tolerant i supèrbia fè Sikh, recordo també tot el que volia escriure sobre els kashmiris de la part de l'Índia, que continuen treballant per recuperar un paradís perdut, recordo com, encuriosit, em mirava els tibetans de Ladakh i tots els pelegrins que acudien a les xerrades del Dalai Lama a Mc Leod Ganj, Dharamshala. Assentat a les escales al davant de la part alta del Ganges, a Haridwar, hi veia als milers de pelegrins banyant-se i seguint les ceremònies hinduistes, mentre reflexionava entre els aspectes positius i negatius del fervor religiós. Aquí, a Vanarasi, les incineracions dels cossos m'han sorprès i m'han fet sentir el costat més bonic, senzill i proper de la mort que he vist fins ara.
Assentats a les escales a l'oest del riu sagrat, hem vist com grups d'homes carregaven el cossos coberts, estirats sobre una mena de camilla que acosten fins al riu, esquitxen la tela que cobreix a la persona desapareguda, tornen a les escales, enretiren una capa de tela deixant el cos cobert amb una tela vermella si és una dona, o blanca si es tracta d'un home. Sense massa cura, col·loquen el cos sobre un piló de fusta que cremarà durant unes tres hores, fins que el cos ha desaparegut completament.
No se senten plors, ni es veu cap ceremònia, tot sembla fet amb pressa, sense escrúpols. El cos, com deixat enrera, com abandonat irrepetuosament. Sembla com si la mort aquí es tracta com qualsevol altra etapa de la vida, sense drames. L'habitant del cos ja no hi és, ha marxat, no hi queda res, només un desfet que cal cremar. Els hindus afortunats que acaben la seva vida a Vanarasi o són incinerats al Ganges, obtenen l'alliberació del cicle de reencarnacions, assolint així l'estat del Nirvana.
I de cop, haig de deixar d'escriure. La ciutat sagrada és també un important punt turístic, uns nois, seguint el més pur estil indi, inoportuns, m'interrompen, tothom que passa em diu alguna cosa, venedors ambulants, insitents comissionistes, barbers i tota mena de personatges, m'és gairebé impossible desfer-me'n.
Tot i això, trobo que Vanarasi (abans coneguda com Benarés), és una ciutat especial, antiga, on es respira espiritualitat, religió, mort i coneixement.
Em torno a centrar en el paper, vull dedicar un comiat a l'Índia, no em surt res. Només em ve al cap una frase que tantes vegades he sentit a dir a altres viatgers quan explicaven anècdotes, a vegades paranormals, dels seus periples pel subcontinent: "Aquestes coses que pasen a l'Índia".
A mi, crec, no m'ha passat res especial, però tinc la sensació d'haver estat treballant molt en mi, cultivant la meva paciència, la meva ignorància, la meva espiritualitat i intentant entendre la meva manera de veure la vida. Molt desconnectat de tot el que passa al mòn.
Un d'aquests matins, llegeixo al diari local que Muammar Gaddafi ha estat assassinat en nom de la pau. No entenc res, em sento lluny, res canvia.
Nosaltres continuem endavant. Ara ja toca el Nepal, el primer destí serà Lumbini, el lloc on va nèixer Buddha, estic convençut que aquest nou país serà una altra història.
Salut!
Sembles desconcertat, tot i així, em mola més el David que he llegit fa una estona que segurament el darrer que he vist fa més de 2 anys. Una abraçada d'en Vic Devendetta. Salut i disfruta del que queda de viatge!!
ResponElimina