"Ves a Iraq! Allà són lliures!". Em deien els kurds que vaig trobar a Iran. La idea m'atrau, em sembla estrany que em parlin de llibertat precisament a Iraq, i ho vull veure.
Així, amb l'ajut d'alguns dels meus amics, aconsegueixo fer-me amb una bicicleta amb la que em plantejo seguir el viatge.
El dia que passo la frontera muntanyosa a Piranshar, em rep la neu. Els primers dies per les fredes i humides muntanyes kurdes seràn molt difícils per a un ciclista novell com jo. Però a poc a poc em vaig endinsant a Iraq, entrant a les cases on em conviden, sorprenent-me de l'absoluta tranquil·litat amb la que viuen aquí (segurament els nombrosos controls policials i militars que he passat hi tenen molt a veure). Veuré ben poques banderes del país, predomina la bandera regional o estatal, la kurda. És com un país a dins d'un altre, han aprofitat la inestabilitat a la part àrab, i el suport dels Estats Units, per fer-se una mena de Gàl·lia moderna. És obvi que aquí, com a Iran, Turquia i Siria, el sentiment nacionalista kurd és molt fort.
Pedalant sense mapa han de ser els militars que em marquin el camí, em "desaconsellen" (o prohibeixen) entrar a la part àrab, obeient vaig tirant cap al nord fins trobar-me amb Turquia.
El preu d'un quilo de tomates al mercat és tres vegades el preu d'una ampolla de litre i mig de refresc de cola. Em pregunto si ja he arribat a occident.
Amb les cames enfortides pedalo llargues hores. Al matí el sol em peta a l'esquena, empenyent-me, i cada dia, a la tarda, em passa per escalafar-me la cara, indicant-me el camí, guiant-me cap a l'oest, cap a occident, cap a Europa. Deixo enrera el tradicional sud d'Anatòlia a Antep i giro al nord per passar per la famosa Cappadocia (Terra dels Bells Cavalls - segons m'informen). Més al nord em trobo amb la rocosa costa del Mar Negre i des de Samsun el sol em continua guiant cap a occident.
Fent el paper de turista perdut aconsegueixo pedalar per un dels ponts autopista, el Bogazici. Sobrevolo el Bosphorus, el canal que uneix el Mar Negre i el Marmara. M'emociono al trobar-me amb el meu mar amic, tot i que aquí li'n diuen Marmara, és el Mediterrani. Un cartell m'indica que he entrat a Europa, llenço una última mirada a Àsia. M'aturo. Passo uns minuts recordant alguns dels grans moments viscuts a orient, sento una força que m'estira per a que torni, però el sol m'està marcant el camí, em fa mirar a occident però no m'explica que hi trobaré.
Passejant per la preciosa Istanbul em sento fora de lloc. No encaixo. El bon temps comença a portar massificacions de turistes que treuen el màxim profit de l'explotació mercantilista de la ciutat. Istanbul és històrica, jove, dinàmica, moderna, estressant, relaxant i "chic".
Per la meva banda, alerto els meus amics turcs. El país està visquent un gran auge econòmic que principalment han basat en la construcció, despreocupant-se de l'estructuració econòmica i del medi ambient. Durant els prop de 3000 km recorreguts pel país he vist enormes preses que emmagatzemen l'aigua dels mítics Tigris i Eufrates. Preses que proveeixen aigua a antigues zones àrides avui convertides a regadiu. Els veïns es queixen en veu baixa, tant Iraq com Siria tenen també altres problemes.
Grans hotels i apartaments comencen a perfilar la costa rural i de pescadors del Mar Negre, noves carreteres de sis carrils es preparen per portar-hi turistes des d'Ankara o Istanbul.
Sembla que aquí algú més ha estat mirant a occident.
Relaxat, xarrupant tè amb un dau de sucre a la boca, em sento estranyament còmode. Crec que aquí a Palangan he trobat el meu petit racó a Iran. Espero un cotxe que em torni a Sanandaj, la capital del Kurdistan iranià. Ningú no em sap dir quan arribarà, a mi ja no m'importa.
Fa un dia clar de principi de primavera, un cel blau despullat de núvols fa de fons d'un paisatge dominat per les cases rectangulars del mateix color de la pedra muntanyosa i que escalen fins gairebé al cim, a baix de tot, un rudimentari pont, que permet el trànsit d'ases, atravessa el riu ràpid.
Els colorits vestits de les dones i joves em fan oblidar que soc a Iran. De fet, aquí al Kurdistan és on he notat el més fort sentiment de disconformitat envers el govern nacional.
Des de que vaig deixar enrera la frontera amb Turkmenistan per arribar a la ciutat santa de Mashhad, només he sentit queixes. Aquest govern té, segons sembla, ben pocs simpatitzants.
Els amics que aviat trobo a la ciutat mausoleu del màrtir Imam Reza es queixen per la manca de llibertat mentre comenten ressignats els resultats electorals.
"Aquí fa fred, on puc anar?", pregunto. "Més al sud, a Yadz", m'aconsellen. He decidit viatjar pel país guiant-me pels consells i idees dels seus propis habitants, que, cal dir, ha tingut resultats de tots colors.
Als carrerons estrets de la la ciutat oasi trobo més somriures i més queixes. L'antiga religió, el zoroastrisme, està informalment prohibida, o oficialment oblidada.
"A on marxa la gent de vacances?"
"Al Golf Pèrsic!", respon un simpàtic venedor de perfums.
El tren atravessa un dels deserts més grans del mòn i un dia més tard em trobo enflairant l'olor a mar. Em sorprenc amb les dones totalment tapades en robes de colors i vestint un burques genuïns amb mosaïcs de colors i en forma de màscara. A les illes, rics iranians es fotografien mirant solemnement el mar. El noi de la família que acampa aprop meu es queixa de la lenta i limitada connexió a internet a Iran. La llum de la lluna plena crea ombres màgiques en una terra poblada majoritàriament per àrabs.
"Has estat a Shiraz? És una ciutat encantadora!", m'informen els homes que em conviden a esmorzar.
Shiraz va ser fins fa ben poc el bressol del ví nacional, la vinya iraniana, avui amb el consum i la fabricació d'alcohol prohibida, alguns valents es conformen amb produccions casolanes. Així, amb els abstemis per decret, visito les runes de l'antiga Persèpolis.
"Oh! A Isfahan hi viuen molts intel·lectuals!", diu el meu jove amic universitari.
Les universitats de la ciutat tenen una llarga història i molt prestigi. A mitjanit em trobo uns homes jugant a escacs en un dels parcs de la ciutat. "Nosaltres no som terroristes! El nostre govern potser si!", fan broma.
Abaixo el cap, m'estic acostumant a les queixes. Aquests amics només volen poder passejar lliurement amb les seves parelles, prendre's una copa de vi i poder tenir passaport tot i no haver complert el servei militar.
Estic cansat d'asfalt i cotxes. "Doncs cap a les muntanyes del Kurdistan!", m'anima una inquieta estudiant de belles arts.
I aquí soc. Ja m'he acabat el tè, sembla que m'han trobat un cotxe, aconsegueixo rebutjar el que haguès estat el tercer dinar en quatre hores. Marxaré. Avui és nit de cap d'any, el Nowruz. Per la carretera, les fogueres paganes assenyalen el camí de tornada a Sanandaj.
Per acabar de completar el "tour", el meu amic kurd m'aconsella que visiti el Mar Caspi, passant per Rasht, el que coneixen com el Hollywood d'Iran.
Els predominants xadors negres que onejen fantasmagòricament a totes les ciutats del país, aquí estàn eclipsats pels vels de colors enretirats de manera rebel i presumida fins gairebé el clatell. Els meus joves i moderns amics es queixen que a vegades és un problema trobar intimitat amb la parella. A casa bevem vi, cantem i ballem.
El meu amic de Tabriz em truca. "Vine a casa de la meva família!"
Tabriz és la capital del poble Azari (turc) i separat de l'actual Azerbajan per la invasió de l'antiga URSS. Alguns activistes lluiten, a vegades des de la presó, per un estat independent, Sud Azerbajan.
M'atipo d'hospitalitat, toca marxar. El pare es queixa que el govern fa servir la religió com a instrument de repressió.
No ho entenc, com pot un govern ser tan estable quan la major part del país hi està en contra?
El silenci dels meus amics m'ofereix la resposta evident.
M'agradaria pensar que tot això canviarà aviat, la gent ho mereix.
El nom que rep aquesta ciutat històrica evoca misticisme, exotisme, com si es tractés d'una ciutat imaginària. Pocs noms propis sonen tan atractius com Samarcanda.
En el meu ideari ha figurat sempre com un important antic nucli de la ruta de la seda, entre l'antiga Xina, Índia i Pèrsia. L'època daurada de la ciutat va tenir lloc el segle XIV, durant el regnat del violent Amir Timur (o Tamerlà), que hi va establir aquí la seva capital des d'on intentà conquerir tot el mòn.
Estic impacient per visitar-la, després de tot el que he sentit a dir de la ciutat he decidit esborrar la meva memòria i obrir-me al que em trobi, sense prejudicis.
Conec a n'en Rafik al bus urbà que connecta la carretera Bukhara-Tahskent, als afores de la ciutat, amb centre històric. Encuriosit al veure un turista solitari, comença el ja habitual qüestionari. Jo, estic distant, responent amb monosíl·labs quan puc. Acabo d'arribar al que per mi és un dels principals punts del viatge i sento que tinc ganes de viure el descobriment intensament, sol. L'agradable hospitalitat dels seus habitants, fa que a Uzbekistan sigui pràcticament impossible estar sol. Insisteix. Acabo acceptant la seva companyia fins que trobo un hotel. Deixo la motxilla, li explico les meves intencions i em deixa sol. Prometo trucar-lo més tard.
Els últims raigs de sol xoquen contra els mosaics de rajola de la porta de la madrassa Sher-Dor, a la plaça Registan. Al seu davant, una plaça enclotada entre les portes de les madrasses Ulugbek i Tila-Kari havia acollit el gran mercat de la ciutat, avui, dia d'hivern, rep només un grapat de turistes, algun guia que espera pacient l'arribada d'algun interessat, i un parell de policies o guàrdies de seguretat que s'esforcen al màxim per intentar arrancar uns quants dòlars de les butxaques de turistes inusuals com jo.
Tinc la sensació d'haver arribat al final d'un viatge èpic. Contemplo en silenci les altes façanes amb un somriure permanent. Ja tinc companyia, em costarà més del que haguès volgut desfer-me d'aquest jove insistent. El cel s'està tapant, una visita fugaç a la desproporcionada mesquita de Bibi Khanim (una de les dones d'Amir Timur) i truco en Rafik.
Els dies passen a Samarcanda. Arriba la neu, torna el sol, bufa el vent i em mullo amb la pluja. Entre increïbles mausoleus, monuments i les excavacions arqueòlogiques abandonades a l'antiga ciutat (Maracanda), sento constantment el nom de la bèstia, de l'heroi: Amir Timur. Una figura oblidada i gairebé abandonada durant l'època socialista i convertida, amb la independència del país, en icona nacional.
Al restaurant de l'Oybek ja soc un habitual. Compartim sobretaules discutint les diferències amb occident. Al carrer un noi que vaig conèixer en un cafè crida "Barcelona!", per saludar-me. Em sona el telèfon. De cop em sento part de la ciutat. En pocs dies em sento integrat, amb un parell de trobades fortuites he fet una colla d'amics, quedem per prendre tè, em conviden a un sopar familiar, visito el pis de l'Arturo (professor de castellà a la Universitat de Samarcanda), o m'acompanyen en les meves visites turístiques. Sento com la ciutat a la que tant desitjava arribar m'estava, de fet, esperant. Amb en Rafik semblem amics de tota la vida. Hem vençut les barreres culturals, les tradicions i el protocol hospitalari nacional. Però, també de cop, se m'acaba el temps, ho diu el visat. Toca marxar, em podria quedar.
De camí a l'hotel en la meva última nit a Samarcanda, en Rafik em demana que no oblidi mai aquest moment. M'insta a fer una fotografia mental.
M'explica que és el que ell va fer una tarda quan, durant la seva època d'estudiant, per fer quatre calerons, treballava en la recol·lecció de cotó, primera producció agrícola nacional. Instal·lada pels soviètics i que ha sobreviscut a la independència tot i el negatiu impacte que ha provocat sobre el medi ambient nacional. Hi ha qui diu que és la causa principal de la ràpida i constant reducció del Mar Aral.
Aquell vespre de tardor, en Rafik alçà la vista. Per sobre d'una catifa blanca de flors de cotó, al turonet dibuixat al cel blau sense núvols, un pastor seia observant les seves ovelles. Les esquenes dels seus amics es plegaven endinsant els braços per sota la catifa, collint cotó. Des de la ràdio del tractor vermell sonava "It's My Life" de Bon Jovi.
- Aquesta fotografia em porta a recordar altres escenes.- Explica. Penso que és una bona idea.
La neu dibuixa espirals empesa per un aire lleuger però fred. El cap d'en Rafik busca refugi al coll de la seva jaqueta de pell negra. A mitjanit la plaça Registan està pàlidament dibuixada en llums de colors. Dues llargues ombres humanes cauen planeres sobre el terra empedrat. La neu s'acumula a les meves botes. Alço el cap i dedico una última mirada a la plaça presidida per les altes portes.
La història ja no serà mai més el primer que em vingui al cap quan pronunciï Samarcanda.
El dia tot just es desperta quan deixem enrera la transformada Kashgar. Un parell d'horetes en un silenciós taxi compartit i arribem a Wuqia, poble a 10 km de la duana però a 150 km de la frontera. Avui, dia de reis, és divendres, dia que ens caduca el visat xinès i dia que ens comença el visat kirguís.
Passem les formalitats al costat xinès, el que implica entregar el passaport a quatre oficials diferents estratègicament col.locats dins la mastodòntica nau buida, entre ells, una distància màxima de 10 metres.
Ens condueixen a la porta, on fins aquell moment, creia que era el costat kiguís. Un cinquè oficial ens demana els passaports. Sembla un videojoc dels d'abans, som a l'última pantalla però encara no som conscients que el monstre final està encara molt lluny.
Aquest cinquè oficial es transforma. Un cop ens torna els passaports, abandona el seu posat solemne i es converteix en el típic xinès sobre simpàtic i tímid. Per aquells no familiaritzats amb el gènere, vindria a ser una mena de Dr. Slump tirant-li la canya a la Srta. Yamabuky, gratant-se el clatell, tancant els ulls fins a convertir-los en curtes línies horitzontals i fent una infantil rialla al final de cada pregunta. Els oficials, un per un, m'han assegurat que no hi ha transport, que hem de marxar amb un dels camioners que sorti avui. Aquest el cinquè oficial s'ha autoencomanat la missió de trobar-nos vehicle.
No para de qüestionar-me sobre Espanya i Europa, de mentres veig passar algun camió circulant, m'estic posant nerviós. Un camioner m'havia informat que encara tenim 5 hores fins a la frontera i que el costat kirguís tanca a les 5 de la tarda, per no tornar a obrir fins passat el cap de setmana.
Som a fora, temptant la sort i patint una fred considerable. Amablement, el nostre nou amic, obre una sala encara en obres per nosaltres, aquí, a cobert, esperarem.
Ja han passat dues hores, Es la 1 del migdia, fa estona que res es mou. He comentat al nostre amic que hauríem de marxar, ja no tenim visat xinès. Insisteix en que no em preocupi, marxarem avui.
Sento algun crit, hi ha moviment. El 1r oficial em demana els passaports. Els hi dono i marxa sense dir res més. El nostre amic m'informa de que és l'hora de dinar, tornaran en un parell d'hores. Els meus esforços per recuperar els passaports seran debades.
Una hora més tard veurem sortir l'últim camió del dia, els oficials, i els nostres passaports, encara no han tornat.
Després del descans de dues hores, torna la furgoneta carregada amb els oficials. El somriure del nostre amic, que veig d'una hora lluny, em comença a treure de polleguera. Els hi explico la situació. Ja és tard, com no teníem els passaports no hem pogut marxar amb l'últim camió, ja no tenim temps, avui no podem sortir de la Xina, ni avui ni en tot el cap de setmana, res fins dilluns!
L'oficial en cap, seriosament em diu que hem de marxar avui tan si com no.
- Però el costat kirguís ja estarà tancat, si és que aconseguim arribar-hi avui!- Intento explicar.- No podrem sortir de la Xina de cap manera!
- Heu de marxar avui, ja no teniu visat.- Resposta quadrada i sense argumentar, al més pur estil xinès, no hi ha discussió.
Un conductor que espera que li retornin els documents, m'informa que avui ja cap més camioner sortirà, és massa tard, res fins dilluns. Em miro la sala en obres, planto mentalment la tenda i ens imagino passant un cap de setmana magnífic entre aquestes quatre parets.
Per experiència sé que és inútil lluitar contra un no d'un oficial xinès de qualsevol tipus. Però per experiència sé també que els xinesos són imprevisibles. Intentaré raonar amb ells una vegada més. Un parell d'horetes més tard, un oficial ens acompanya a un hotel. Les instruccions són no moure'ns de Wuqia en tot el cap de setmana, tenim els passaports retinguts. Necessitarem l'ajut, primer, de set policies locals i, després, tres més d'immigració fer el check-in. Ens ho prenem amb calma i bon humor. Un dels policies està repenjat a l'esquena d'un altre, abraçant-lo. Quan aconseguim habitació ens acomiadem de tots els oficials, hauré de recordar al de duanes que s'emporti els passaports, ja se n'havia oblidat.
Dilluns, puntuals, quan obren, som a la duana. No costarà trobar transport, viatjarem amb un camioner Uigur, de poques paraules i que va de camí a Tajikistan, via Kirguizistan. Fa molt bon dia. Un cel blau imponent queda dibuixat per sobre de les altes muntanyes blanques de la serralada del Tian Shan (Muntanyes Celestials). L'asfalt es camufla sota una inamovible capa de neu, avancem doncs, per una carretera blanca que s'obre pas entre aquest desert blanc de grans dunes. Tres camells salvatges ens miren, aturant-se, impassibles des de la cuneta. M'imagino que són els camells dels Reis d'Orient que tornen amb la feina ja feta.
Circulem per una carretera activa des de fa centenars d'anys, un dels eixos que comunicava la Xina amb Asia central, l'anomenada ruta de la seda. Des de la cabina del camió, observant el paisatge penso en els desafortunats que devien atravessar les seves caravanes de camells per aquestes muntanyes durant l'hivern.
Passarem un parell més de controls xinesos. Ja m'he cansat de repetir que no tenim visat, quan puc, els ignoro i segueixo endavant, com si fos el més normal del mòn. Algun oficial es queda estupefacte sense saber com reaccionar, observant com marxo.
Finalment, ens rep un oficial kirguís. D'ètnia russa, de mirada soberba i amb les mans enganxades a la seva metralladora.
- Passport! - Borda.
Li ensenyem els passaports i fa un inapreciable gest amb el cap acompanyat d'una ganyota de despreci, indicant-nos seguir endavant. Penso que ara si hem superat al monstre final.
Mig km i ja tenim el segell invisible, entrem oficialment a Kirguizistan. Aquí també ens trobem amb problemes de transport, ens dirigim a Sary Tash. Un kirguís ens demana un preu desorbitat, un camioner amb dentadura daurada s'ofereix a portar-nos si viatgem en vehicles diferents. Haurem d'esperar 4 hores a l'intempèrie, un lleuger vent gèlid em fa perdre la sensibilitat dels dits del peu. Finalment, quan ja és negre nit, aconseguim transport. El camioner ens convenç de tirar amb ell fins a Osh, a Sary Tash no hi trobarem res ara.
Avancem prudentment per una carretera glaçada. El camió es balanceja com un gran vaixell navegant un mar blanc remogut. El nostre capità agafa fort el volant, sembla que es guiï per les estrelles que avui brillen amb força. La lluna plena il·lumina les muntanyes blanques, el cel és clar, la llum que s'escola per la finestra d'una caseta de teulada nevada és la única senyal de vida. Sembla una postal nadalenca.
Observo la carretera incrèdul. Bufa un feble vent que aixeca una capa fina de neu creant unes formes fantasmagòriques que s'acaben perdent a la cuneta o als baixos del camió. De mica en mica la son guanya les meves ganes de seguir observant el màgic paisatge nocturn. Em despertaré sobresaltat a les 7 del matí. Hem arribat a Osh.
Hem entrat a un altre mòn. Els colors dels carrers, les olors, els mercats locals per on hi transiten una barreja de trets mongols, perses i uzbeks, la religió, tot és diferent. A les ciutats, la influència soviètica hi ha deixat un llegat que em recorda lleugerament a l'Europa Central. La neu ens acompanyarà durant tota la estada en aquest petit país, des de la rica Vall de Fergana fins a l'extrem més oriental del fantàstic llac salí d'Issyk. Sabíem que no era la millor època per visitar el país, famós pel paisatge muntanyós, però tot i que no hem pogut gaudir de les seves muntanyes com ens haguès agradat, hem vist, principalment des de les carreteres, un paisatge nevat impressionant.
Després d'un cap de setmana a Karakol, nucli situat a l'est del llac Issyk, abrigat per muntanyes i cultura rural, tornem a la capital Bishkek. L'Irene ha de deixar aquí l'aventura, torna a casa. Segurament més rica. L'endemà , passejo sense rumb pels carrers coberts d'una neu ja desfent-se per l'anòmala intensitat dels rajos de sol, em sento descol·locat, buit. Penso en el camí que queda per fer, un camí que agafaré amb ganes.
Em costa respirar, em sento cansat. Portem gairebé dos mesos caminant per les altes muntanyes de la serralada de l'Himàlaia, seguint una dieta estrictament vegetariana, lluny del tabac i sense tastar l'alcohol, estic en forma però no tiro.
Miro cap al cim de la muntanya que intentem pujar, el Tserko Ri, al parc natural de Lantang, a 4900 metres d'altitud, haig de descansar. Sec en una en una de les moltes roques que hi ha en una esplanada a la cara sud, a peu de la cresta que s'enfila fins al cim.
De sobte, me n'adono que els sons s'han apagat. El riu mig glaçat que hem deixat a baix, ara ja a un centenar de metres, ja no sona. Aquí no arriba el vent que fa tremolar els sutres multicolor que els creients budistes han col•locat. Amb els ulls oberts, sorprès, escolto el silenci més absolut. Els núvols, a baix, comencen a tapar la vall.
Uns instants més tard, veig a l'Irene que s'acosta, pujant lentament però amb determinació. Abandono la meva letargia, torno a mirar el cim, la silueta d'en Xavi es mou com un dibuix animat, també a pas lent per la cresta, enfilant el tram final, amb els braços recollits tapant-se el pit. L'Irene continua avançant.
Fa ja més d'un mes que vam començar, amb respecte, el que ens pensàvem que serien només 16 dies camimant en cercle pel circuit de l'Annapurna. Sense voler-hi donar masses voltes, vam començar la ruta a 760 metres per sobre del nivell del mar, remuntant un riu, entre els poblets, paisatge selvàtic. De mica en mica, dia rera dia, el paisatge anava canviant. Boscos alpins, prats, alta muntanya. A mesura que anàvem ascendint, trobàvem més manis (murs normalment a l'entrada i sortida dels pobles que contenen rodes de pregària budistes) i més assentaments, monestirs i poblets tibetans.
Pel camí ens trobem amb altres viatjers i acabem formant part d'una amateur expedició hispanoalemanya. Com deia el tiet Aitor, tots diferents, cadascú fill de sa mare però formant un grup càlid, ajudant-nos els uns als altres, empenyent-nos amb companyerisme.
L'inigualable Tomás aportava el punt de gràcia andalús que en Xavi explotava al màxim. La Renata i l'Angelika ens van acompanyar amb la seva bogeria i la serenor d'una altra generació. Durant les llargues jornades caminant, molt sovint pensava en el grup que havíem format. Cadascú amb la seva història, amb diferents motivacions que ens empenyien muntanya amunt, però sempre junts, culminant l'amistat forjada amb una arribada apoteòsica al coll de Thorong, a 5416 metres per sobre del nivell del mar.
A l'altra banda del coll, el paisatge canvia dràsticament. A tocar l'antic regne tibetà del Mustang, les muntanyes eren ara seques, pelades, de pedra gris. Els tons de color que veuríem ara serien els petits pobles oasi banyats pel sagrat riu Kali Gandaki.
El comiat va tenir lloc al poble que rep el nom dels banys termals, Tatopani. Una vesprada alegre, i l'endemà, cadascú a continuar el seu camí.
L'Irene i jo ens vam veure amb forces de pujar al Santuari de l'Annapurna, acompanyats pel tiet Aitor hi vam arribar el dia que rebíem la primera nevada d'aquest hivern. Vam poder gaudir dels riures i xerrades amb l'Aitor fins que vam tornar a Pokhara on, amb pena, ens vam haver d'acomiadar del nostre entranyable tiet. Augur!
Un comiat i una retrobada. Amb en Xavi decidiríem fer junts el Parc Natural de Lantang. No podríem trobar millor companyia pel que seria la nostra última passejada per l'Himalàia. Un noi de muntanya, que m'ha ensenyat a mirar la muntanya amb respecte però també amb gana. Un noi amb inquietuds i ganes d'obrir la seva ment. Un company que crec que ha crescut amb la muntanya. Ell mateix, una gran muntanya.
I aquí som. Tots tres al cim del Tserko Ri, amb un termo de te amb llet trencat i tres entrepans de truita per un descens que acabarem a les fosques, arribant al vespre per escalfar-nos al voltant d'una estufa alimentada de llenya i excrement de yak.
Uns dies més tard tocarà també separar-nos d'en Xavi. Moments tristos del viatge, cadascú segueix el seu camí.
Fem cap al Tibet. Ja fa molts mesos que ens acompanyen el budisme i la cultura tibetana. Atravessar l'Himalàia és doncs, per nosaltres, una temptació irresistible.
Sento una infantil emoció quan diviso de lluny el Potala, antiga residència del Dalai Lama. Ja han passat més de dos mesos des de que vam assistir a les classes sobre Dharmayana impartides a Mc Leod Ganj (India) pel cap religiós tibetà. Envoltats de pelegrins tibetans que havíen arribat des del mateix Tibet, Nepal o Ladakh, escoltàvem les paraules d'un home que es va veure obligat a fugir, amb tan sols 14 anys, del palau que ara contemplo. Pelegrins circumvalen el sagrat edifici fent voltar les seves rodes de pregària o rosaris.
A peu del Palau, una inoportuna plaça que li treu encant. Les excavadores xineses continuen treballant a la ciutat sagrada. Avui, crec, ja ha perdut molta de l'essència que debia tenir fa uns anys. Lasha, amb les seves amples avingudes farcides de negocis regentats majoritàriament per xinesos d'ètnia Han, sembla una ciutat nova.
Ara bé, la també carretera xinesa que ens ha portat des de la frontera amb el Nepal a través dels històrics monestirs de Tashilumpo (Shigatse) i Palkhor (Gyantse), s'obre pas entre paisatges i poblets purament tibetans.
La sort i la burocràcia han volgut que passem la nit de Nadal al tren. Dos dies més tard arribem a Urumqi. Ens rep una ciutat glaçada i una temperatura subsiberiana, ha arribat el dur hivern al Xinjiang. Per sort, a Kashgar, una mica més al sud, les temperatures són lleugerament més altes. Aprofitem els dies per passejar per la llegendària ciutat. Fa 5 anys m'havia quedat meravellat. Només pronunciar el nom, Kashgar, em suggeria història, llegenda. Aquesta vegada m'ha quedat un amarg regust de resignació quan he vist la major part del casc antic en runes, les grans avingudes i alts edifici impersonals. La població Han és ja també molt important aquí.
Als basars i locals uigurs encara es respira la cultura autòctona, però al carrer les excavadores xineses continuen avançant.
A Vanarasi, a tocar el riu Ganges. Un núvol de pols em fa girar el cap, una vaca busca alguna cosa comestible entre les deixalles que hi ha a les escales que baixen al riu, on els fidels es banyen per purificar l'ànima. Aviat ja marxarem de l'Índia. Intento ordenar els meus pensaments, escriure alguna cosa amb cara o ulls, però no puc. Un altre núvol de pols m'obliga a desviar la mirada de la llibreta i em torno a trobar amb imatges típiques de la ciutat sagrada.
Potser és la fressa que em desconcentra, potser tinc masses coses al cap, o potser, ara que hi penso, tot el que tinc al cap és l'immens viatge interior que he viscut durant aquests últims quatre mesos aquí a l'Índia.
Recordo com en va sorprendre els pelegrins del temple daurat d'Amritsar, que em van acostar a la tolerant i supèrbia fè Sikh, recordo també tot el que volia escriure sobre els kashmiris de la part de l'Índia, que continuen treballant per recuperar un paradís perdut, recordo com, encuriosit, em mirava els tibetans de Ladakh i tots els pelegrins que acudien a les xerrades del Dalai Lama a Mc Leod Ganj, Dharamshala. Assentat a les escales al davant de la part alta del Ganges, a Haridwar, hi veia als milers de pelegrins banyant-se i seguint les ceremònies hinduistes, mentre reflexionava entre els aspectes positius i negatius del fervor religiós. Aquí, a Vanarasi, les incineracions dels cossos m'han sorprès i m'han fet sentir el costat més bonic, senzill i proper de la mort que he vist fins ara.
Assentats a les escales a l'oest del riu sagrat, hem vist com grups d'homes carregaven el cossos coberts, estirats sobre una mena de camilla que acosten fins al riu, esquitxen la tela que cobreix a la persona desapareguda, tornen a les escales, enretiren una capa de tela deixant el cos cobert amb una tela vermella si és una dona, o blanca si es tracta d'un home. Sense massa cura, col·loquen el cos sobre un piló de fusta que cremarà durant unes tres hores, fins que el cos ha desaparegut completament.
No se senten plors, ni es veu cap ceremònia, tot sembla fet amb pressa, sense escrúpols. El cos, com deixat enrera, com abandonat irrepetuosament. Sembla com si la mort aquí es tracta com qualsevol altra etapa de la vida, sense drames. L'habitant del cos ja no hi és, ha marxat, no hi queda res, només un desfet que cal cremar. Els hindus afortunats que acaben la seva vida a Vanarasi o són incinerats al Ganges, obtenen l'alliberació del cicle de reencarnacions, assolint així l'estat del Nirvana.
I de cop, haig de deixar d'escriure. La ciutat sagrada és també un important punt turístic, uns nois, seguint el més pur estil indi, inoportuns, m'interrompen, tothom que passa em diu alguna cosa, venedors ambulants, insitents comissionistes, barbers i tota mena de personatges, m'és gairebé impossible desfer-me'n.
Tot i això, trobo que Vanarasi (abans coneguda com Benarés), és una ciutat especial, antiga, on es respira espiritualitat, religió, mort i coneixement.
Em torno a centrar en el paper, vull dedicar un comiat a l'Índia, no em surt res. Només em ve al cap una frase que tantes vegades he sentit a dir a altres viatgers quan explicaven anècdotes, a vegades paranormals, dels seus periples pel subcontinent: "Aquestes coses que pasen a l'Índia".
A mi, crec, no m'ha passat res especial, però tinc la sensació d'haver estat treballant molt en mi, cultivant la meva paciència, la meva ignorància, la meva espiritualitat i intentant entendre la meva manera de veure la vida. Molt desconnectat de tot el que passa al mòn.
Un d'aquests matins, llegeixo al diari local que Muammar Gaddafi ha estat assassinat en nom de la pau. No entenc res, em sento lluny, res canvia.
Nosaltres continuem endavant. Ara ja toca el Nepal, el primer destí serà Lumbini, el lloc on va nèixer Buddha, estic convençut que aquest nou país serà una altra història.
La primera vegada que vaig sentir a parlar de Bollywood va ser després d'un exitòs anunci d'un famòs refresc, ara ja fa uns quants anys. Nois i noies corrien, ballaven i cantaven, oferint un glop refrescant. Una imatge que em va quedar per sempre més marcada a la memòria.
És el nostre primer dia a Mumbay (antiga Bombay), no ha parat de ploure des de que vam arribar ahir al vespre. El bus, amb moviments violents i sorollos, s'obre pas entre el trànsit, des del monumental barri de Colaba fins a un dels extrems de la ciutat, que és en si, una illa. Deixem enrera els alts edificis i, des de la finestra del bus, podem veure els barris marginals dels afores. Febles barraques (els "slum") que donen sostre als humils, i els protegeixen de la intensa pluja monsònica, semblen enganxades als turons per sobre la via del tren.
El nostre autobús, carregat d'un centenar d'occidentals ens deixa al pàrquing d'uns dels estudis de cinema on es graven les pel·lícules de Bollywood, la indústria de cinema més rica del mòn. Ens han contractat per a fer d'extres.
La indústria de cinema aquí a l'Índia és molt important. Es produeixen, en mitjana, 1200 pel·lícules anuals, els actors i les actrius (elles només mentre conserven la seva bellesa de joventut) són venerats com divinitats, un privilegi que només comparteixen alguns llegendaris jugadors de cricket. Els actors són omnipresents, són també protagonistes de tota mena d'anuncis, sobretot a la tele, i, fins i tot, donant suport a partits polítics durant les llargues campanyes electorals.
Aquesta devoció pels rics ídols (o herois) nacionals es podria comparar amb el fervor religiós dels feligresos i peregrins que hem trobat pels temples del sud. La passió amb la que els creients presenten les seves ofrenes o els ortodoxes rituals de pregàries que segueixen, contrasta amb la indiferència i, a vegades, amb els crits amb els que responen els sacerdots.
Fora dels temples, sembla que no hi hagi lloc per a la espiritualitat. Tenim la sensació que molts indis pateixen un estrès ansiòs que a vegades ens genera una sensació d'urgència. Com quan insiteixen que pugem a l'autobús, no hi temps per a res més, el conductor engega el motor, amb moviments ràpids controla els retrovisors, el vehicle es mou violentament, fent perdre l'equilibri als passatgers que encara no hem trobat seient, sona el clàxon, i de sobte, l'autobús s'atura a esperar els seu torn per sortir (a vegades uns 10 minuts), a tan sols uns deu metres d'on érem.
Només les cabres i les vaques que remuguen tranquil·les pels carrers de pobles i ciutats, semblen no afectades per aquesta ansietat.
I és clar, ràpid i gairebé sense mirar-nos, ja ens han repartit la roba que hem de portar. Dinem també molt ràpid i cap al plató. Quan el simpàtic agent que ens va contractar per a fer d'extres en una pel·lícula, tant l'Irene com jo ens vam veure ballant entre indis i uniformats amb els clàssics vestits de les pel·lícules de Bollywood. Però no. El plató s'ha convertit en una discoteca russa decorada amb imatges bíbliques, amb jocs de llums de colors i 200 occidentals que ballarem després del crit "Acció!".
Ballarem i ballarem fins ben entrada la matinada, mentre l'agent Vinod (així es dirà la pel·lícula) persegueix al dolent per la discoteca.
Hem vist Bollywood per dins, hem conegut uns dels herois indis més famosos, en Saif Ali Khan, el protagonista d'aquesta moderna pel·lícula d'acció índia.
Ha estat una experiència inesperada, una bona activitat per un dia de pluja monsònica que ha caigut ininterrumpudament sobre la sorprenentment, i relativament, agradable Mumbai.
Encara fa núvol. Sembla que faci ben poca estona des de que la pluja monsònica ha donat treva. L'ambient és fresc, ja sento olors diferents. Des de la finestra del bus miro pensatiu els carrers de Kochi, som a Kerala, un dels estats més particulars de la diversa Índia.
Empesos pels vents monsònics, els vaixells fenicis van ser dels primers en fer port a la costa Malabar d'aquest estat situat al sud-oest del subcontinent. Des de llavors, el que avui coneixem com la costa de Kerala, es va convertir en un dels principals ports que comunicaven l'Índia amb la resta del mòn, rebent vaixells grecs, romans, perses, àrabs, xinesos i més endavant, els dels colons portuguesos, anglesos i holandesos. Aquest passat multicultural és el que ens ha fet decidir començar el viatge per l'Índia a l'estat socialista de Kerala.
Un home puja al bus. Porta turbant, texans i polo blaus, i un Kirpan (ganivet ceremonial), signe que l'identifica com a Sikh, doctrina dominant a l'estat de Punjab (al nord-oest del país). Ens saludem i comencem a xerrar. Sense saber encara com, i tot i que estem cansats pel viatge i no tenim encara lloc per dormir, acceptem la seva oferta i baixem del bus. Entrem en un sòrdid bar amb aire acondicionat. Un dels pocs locals on es consumeix alcohol.
En Golbee mana, demana per nosaltres, bevem al seu ritme, aconsegueix emborratxar-nos una mica, crec que tots tres estem tocats, la conversa passa de temes personals a històries de taberna. També pagarà per nosaltres, no acceptarà ni una rupia, insisteixo i em desafia amb la mirada. "Està bé", penso.
Un rickshaw es fa camí entre els socs i la pluja fins al restaurant d'un amic d'en Golbee, on soparem, un altre cop a càrrec del nostre amic del Punjab. Tot seguit ens informa que avui passarem la nit a casa d'un seu amic. Li agraeixo el detall però li faig saber que nosaltres preferim un hostal, estem cansats. Ni em contesta.
El seu amic no obre la porta, és tard, ja passades les 11 de la nit. La porta de la casa del seu segon amic tampoc no l'obre ningú. Aquí intento acomiadar-me, li agraeïxo tot el que està fent i em clava una desafiant mirada amb els seus ulls blaus. "Vosaltres no aneu enlloc", són les seves paraules.
No ens queda cap més opció que desfer-nos d'ell i marxar gairebé per potes. Cap a les 12 de la nit trobem una casa-hostal que ens obre i ens cedeix una habitació on per fi, podrem deixar les motxilles i descansar. Sentim com, a fora, la pluja monsònica inunda patis i carrers. Una rebuda inesperada. Durant els propers dies, ens adonarem que accedir a l'alcohol no és sempre fàcil, es ven únicament a botigues de licor o algun dels pocs bars sòrdids d'alguna ciutat.
Kochi es divideix bàsicament en Fort Cochin, el centre històric i la ciutat més desenvolupada i sorollosa d'Ernakulam. A Fort Cochin, el port és brut, ocupat per pescadors. Més al sud, una platja també bruta. Els carrers del Fort són plens de pulcres i curioses botigues i mercats d'espècies, una de les riqueses nacionals.
Marxarem cap a la caòtica i sorollosa Kottayam el mateix dia que tres bombes correlatives han explotat al centre de Mumbai provocant entre 15 i 20 víctimes mortals. La vida seguirà a l'Índia, les cartes a l'editor del diari se centren en queixes sobre la indiferència i resignació dels indis pel que fa a qualsevol tema polític.
De Kottayam, un ferry navega per les "Backwaters" de Kerala fins a Alleppey, a través de canals amples a vegades custodiats per petits poblats, camps d'arròs o simples fileres de palmeres. La velocitat és perfecte per veure com passa la vida en aquests indrets aïllats. El riu, com al Delta del Mekong , és la font d'aigua, d'aliment, de regadiu, el lloc on banyar-se, raspallar-se les dents, fer la bogada i on sovint hi llencen els plàstics, deixalles i olis de motor.
Per tenir una millor vista, l'endemà, agafem una canoa de rems per visitar els tranquils canals de les famoses "backwaters" dels voltants d'Alleppey. Pels canals més amples, rics indis naveguen a bord de grans barques on passaran la nit. Menjaran i beuran en abundància, contrastant amb la humil i tranquil·la vida dels poblets.
Passem un dia a la capital de l'estat, a Trivandrum. El principal temple de la ciutat, només obert a hindús, es troba sota un estricte control policial. Fa uns dies que hi han trobat un tresor de gran valor, segons em diu un policia calculen que és de dos milions d'euros. Bàsicament, or i joies que els Maharajas oferiren a les divinitats locals.
- I, què penseu fer amb el tresor?
- El tresor s'ha de quedar on és, és una ofrena als Deus.- Argumenta el policia.
Segons llegeixo al diari, el mandatari del temple aconsella no tocar el tresor, com tampoc no obrir la última cambra que queda tancada i on, segons estudis arqueològics, hi trobarien un tresor encara més gran. "Seria molt perillós", afirmen les autoritats del temple, el símbol d'una serp a l'entrada de la cambra indica que seria molt desfavorable obrir-la.
A les portes del temple, indigens o lesionats estenen la mà demanant almoïna.
Òbviament, ni veurem el tresor ni podrem entrar al temple. Farem camí fins a Kanyakumari (o Cap Comorin), punt de trobada de tres mars (Aràbic, el Golf de Mannar i l'Oceà Índic), i població situada al punt més meridional de tot el sub-continent. Per la seva situació geogràfica, per les llegendes locals, pel temple dedicat a la deesa verge Devi Kanyakumari i per ser el punt on les cendres de Mahatma Gandhi van ser submergides al mar, és un important punt de pelegrinatge que atrau a indis d'arreu del país.
Els passadissos amples i foscos del temple, amb diferents deïtats gravades a les columnes; els sostres baixos i la llum de les espelmes contrasten amb els colors vius dels saris d'algunes dones (els homes hem de visitar el temple sense samarreta, com a gairebé tots els temples de Kerala) i afegeixen misticisme a la imatge dels quasi despullats sacerdots que marquen el tilak al front dels feligresos.
Necessitarem més de 7 hores per recòrrer els 230km fins a la ciutat dels temples, Madurai, el que serà la primera "gran" ciutat índia que visitarem. Ja a l'estat vehí de Tamil Nadu, i on hi trobarem un impressionant i enorme temple, hospitalitat i part de la cara amarga i trista d'aquest país.
A les 9 del matí, en Thibault ja volta impacient. Hem quedat amb en Rob per fer tots tres junts una excursió de dos dies per la selva del parc natural de Taman Negara. Des de que, ara fa més d'un any, em vaig perdre a la selva del nord de Laos, no m'hi he tornat endinsar en la verdor salvatge. Aquest cop, me n'alegro de tenir companyia, l'Irene, però, ha decidit esperar-nos al poble base, Kuala Tahan.
Seguim un camí ample i perfectament marcat fins que ens trobem amb la principal atracció del parc, un sistema de ponts de corda lligada als troncs d'enormes arbres i que ofereixen unes vistes a 30 metres d'alçada sobre la humida jungla verda.
Passem de llarg un cartell que recomana, passat aquest punt, els serveis d'un guia local. El camí és ara més estret però amb senyals fàcils de seguir.
Sota l'ombra dels alts arbres, la temperatura és lleugerament més fresca, la humitat és alta, la samarreta enganxada al cos. Seguim a molt bon ritme, pugem turonets selvàtics per tornar a baixar-los i creuar els nombrosos rierols que acabaran desembocant al riu. Passades unes hores, comencem a defallir, trobem un preciós rierol tranquil on ens aturem a dinar. Em trec les botes i descobreixo que dues sangoneres s'han obert camí entre els meus mitjons i m'estan xuclant la sang. Me les trec de sobre i la sang rajarà sense parar durant uns cinc minuts per les ferides que han deixat obertes.
Són unes criatures increïbles, cucs que esperen verticalment i agitant el cap l'arribada d'un ésser viu de qui alimentar-se, arrossegant-se per la terra humida, arriben fins als peus, escalen i comencen a xuclar la sang. La mossegada és indolora, el seu tamany va augmentat a mesura que s'atipen. Al llarg d'aquests dos dies, hauré d'estar alerta, però tot i així, algunes, aconseguiran el seu objectiu.
Continuem el camí tot tres junts. Arribem al refugi on passarem la nit unes hores abans del que esperàvem, hem anat a un bon ritme. A la foguera, encara clar, escalfem el nostre sopar. Jo soparé pollastre al curry enllaunat, una recepta índia que vaig trobar al supermercat del poble proper al parc.
Ja estic força familiaritzat amb la cuina índia, de fet, des de que vam visitar Melaka, a la costa oest, m'he alimentat diàriament a base de plats indis. Especialment al llarg de la costa est, la barreja de cultures malai, índia i xinesa és més marcada. Melaka és un amalgama d'aquestes cultures en una ciutat de llarga tradició colonial. Primer els portuguesos, després anglesos i holandesos, van fer de Melaca un dels principals ports aisàtics, deixant-hi un llegat que encara avui és força viu a la ciutat, a la vora del riu Melaka.
Ja és fosc, expectants, des del mirador del refugi esperem veure la fauna salvatge. Algunes llums verdes emeses per grans insectes voladors és tot el que puc veure. Haurem de tenir paciència. Decideixo descansar una estona, m'estiro al meu llit de fusta, escolto els sorolls de la selva, sorolls alts i ininterrumputs, lluito per no adormir-me, no podré fer-hi res.
Comencem el segon dia després de l'esmorzar. A la nit, hem tingut penjat del sostre amb un cordill el nostre menjar, d'aquesta manera les rates no ens han pogut robar. Segons en Rob, n'han entrat moltíssimes aquesta nit.
El camí d'avui serà més fàcil, no trobem tanta pendent, ens haurem de descalçar per atravessar un petit riu, i a partir d'aquí, cadascú seguirà el seu propi ritme. Començo a estar cansat, durant uns minuts, perdo la concentració i em trobo caminant entre alts arbres, saltant troncs caiguts que consumits pels corcs, estic xop. No trobo senyals, m'he tornat a perdre. Reculo ràpidament, nerviós i em trobo amb en Rob. M'havia seguit. Aquest cop, però, no estaré gaire estona perdut, reculem i resseguim un rierol fins que trobem un punt que havíem passat, som al camí correcte.
Unes hores més tard, em trobo amb en Thibault. Estava molt més endavant que jo, però ha reculant, pensa que també s'ha perdut. Però com que jo he seguit el mateix camí, decidim continuar recte. Farem junts l'últim tram. Arribo esgotat a Kuala Tahan, en part decepcionat ja que, fora d'esquirols i ocells, els únics animals que he trobat a la selva més antiga del mòn han estat les sangoneres.
En altres caminades, més curtes, per la selva de l'illa de Tioman, considerada entre les deu millors illes del mòn per la seva particular biodiversitat i atractiu corall marí, m'havia trobat amb micos, enormes rat-penats, aranyes i alguns rèptils de fins a 1.5m de llarg. Tioman, amb la seva costa d'aigües clara i espesa selva, és un paradís pels submarinistes, ornitòlegs i exploradors aficionats de la jungla.
En Rob arribarà una hora més tard, després de retrobar-me amb l'Irene, dinarem tots quatre junts, començo a sentir que no tinc energia, ni per dinar ni per moure'm, estic literalment esgotat. Necessitaré 14 hores seguides de son per recuperar la gana i l'energia.
Arribem a l'illa de Langkawi, a l'extrem nord-oest del país, amb la idea de trobar un veler per continuar el nostre viatge. Hi passarem una setmana, però la gent del port ja ens havia avisat, no és gaire bona temporada per navegar per aquestes costes. No aconseguirem el que buscàvem, però trobarem excel·lent companyia i altres recursos per continuar el nostre viatge.
Avui tornem a ser a la capital, Kuala Lumpur. És una ciutat ordenada, neta, moderna i de majoria xinesa. Ja coneixem el centre turístic, amb les torres Petronas com l'atracció principal, per tant, aquests dies els passarem socialitzant-nos i dedicant un gran comiat a un país sorprenentment hospitalari.
Tinc la sensació d'haver passat per Tailàndia. No m'he trobat res, o ben poc del que m'havien explicat, del que m'esperava. Probablement perquè no hem seguit cap camí ni itinerari definit, hem viatjat per una Tailàndia poc turística, amb només una excepció: Bangkok.
Coneguda com la ciutat dels àngels, la capital és un dels principals ports del sud-est asiàtic, una gran urbs d'edificis alts, gratacels de vidre i amb un tren elevat que circula per sobre d'amples avingudes i es via entre els grans centres comercials que anuncien marques d'alta costura.
En contrast, a la part antiga, no tan desenvolupada, a Banlamphu, on ens allotjarem, és on hi trobem els principals punts d'interès turístic. Un enorme Palau Reial i multitud de grans i rics temples als barris més propers al riu, un important barri xinès i un altre d'hindú.
Encuriosit pel que m'han explicat, i per algun llibre que he llegit sobre la vida nocturna de la ciutat, sortirem de visita pels barris, o districtes rojos de Sukumvit i Silom.
Serem testimonis de la sòrdida nit a la ciutat dels àngels. No tinc res en contra de la prostitució, sempre i quan sigui acceptada per les dues parts, em sembla correcte. Ara bé, em sobta veure els occidentals d'avançada edat clavant bufes, amb la mà oberta per abarcar el màxim de les nalgues de les jovenetes tailandeses; elles, responen amb una mirada provocadora que l'home aprova arquejant les celles mentre fa un glop a l'ampolla de cervesa d'importació.
I més coses que passen a Bangkok, però com bé diuen, el que passa a la nit a Bangkok, es queda a Bangkok.
La burocràcia ens fa esperar una setmana, però no ens quedarem a la capital, passarem uns dies a Prachuap Khiri Khan, un poblet de costa al mar de la Xina Meridional. Aquí, en un temple situat al cim d'una muntanya, em roben la càmera, només per uns segons. El lladre, un macaco i la seva banda, que se m'acosten ensenyant-me les dents, calculant el millor moment per l'assalt,com una banda de peluts gàngsters. Hauré de còrrer uns metres al darrera del líder fins que deixa anar la càmera, espantat. Puc recuperar l'aparell, amb alguna rascada i algun cop important de record.
Ens aturem a Hua Hin, uns quilòmetres més al nord, abans de tornar a Bangkok. Aquest poble de costa és freqüentat per famílies estrangeres riques i bruts turistes sexuals, la majoria majors de 50 anys. Aquí, la indústria del sexe és encara més sòrdida, potser la més desagradable que hem vist a tot Tailàndia.
D'aquí tres dies ens caduca el segon visat, de Bangkok agafem un bitllet de bus nocturn fins a Songhkla, però arribar-hi no serà fàcil. Ens han dit que arribarien a les 8 del matí, però a quarts de 5 de la matinada em desperten bruscament, i sense saber com, ens trobem a la carretera, amb les motxilles a la cuneta. Veig llum en un dels magatzems propers, m'hi acosto i m'informen que som a Surat Thani, a més de 300km de Songhkla. Buscarem alternatives i finalment arribarem a primera hora de la tarda. Ja a l'hostal, obrim les motxilles i ens adonem que a l'Irene li han robat la bossa de roba on hi guardava la roba bruta (això si, la roba bruta no se l'han endut), i a mi, la petita càmera compacta que tenia dins la motxilla. Aquesta vegada el lladre no era un mico, potser una bèstia més perillosa, no la podré recuperar.
Aquí, al sud de Tailàndia, tot és força diferent. La població, de majoria musulmana es considera part d'un Sultanat, no volen formar part del regne de Tailàndia. En els últims anys, les friccions polítiques han derivat en atacs terroristes força aleatoris i imprevisibles. De camí a la frontera amb Malàisia, cada pocs quilòmetres hi trobem controls militars, trinxeres i filferros punxaguts que bloquegen la carretera, impera la llei marcial.
En una de les parades de descans, en una betzinera, tres homes somrients ens saluden. Dos d'ells armats amb revòlvers i el tercer amb una enorme metralleta, matxets i pistoles de tots tamanys, tan armat que li costa caminar. Són membres de l'equip de seguretat.
La primera parada a Malàisia la fem a Kota Bharu. Una tranquil·la ciutat, avui divendres, dia de pregària pels musulmans. Al mercat de nit, canviarem de dieta, un altre país, moltíssimes més opcions culinàries.
Un dia, passejant per Kota Bharu, coneixem en Kamal. Un simpàtic pare de família que ens convidarà a formar part de la festa, un casament malai. Un àpat self-service que menjarem a la manera local. Pollastre i vedella en salsa que ens servim per sobre d'arròs blanc. Acariciant amb els dits els granets d'arròs, els barregem amb la salsa, i així, sense coberts, conversant, ens omplim la panxa.
Des de la llanxa, veiem com, a mesura que ens acostem a la costa, les aigües turqueses es van aclarint. Desembarquem a la llarga platja de sorra blanca i aigües cristal·lines, som a les illes Perhentian.
El magnetisme i la bellesa de les illes ens atrapen gairebé una setmana. Ens capbussarem per nedar entre peixos lloro, peixos pallasso, petits taurons i tortugues, observant el ric corall. Ens farem camí entre l'espesa jungla per trobar-nos, on de sobte mor la jungla, amb platges paradisíaques.
Quan ens allunyem, de camí a terra ferma, sento que enyoraré aquest paradís.
Un viatge en cotxe cap al sud, conduits per dos nous amics malais, i arribem a Kuala Terenganu per visitar dues fotogèniques mesquites. Les dues construïdes sobre una plataforma flotant al riu, la primera de vidre i concurreguda, la segona blanca i màgica la llum del vespre.
Més platja i més amics a Cherating. Descobrint Malàisia amb l'ajut i la hospitalitat eterna d'aquest poble.
Trobem intermitents controls policials a la carretera entre Mae Sai i Lampang. A nosaltres ens demanen el passaport o ens fan obrir les bosses. Suposo que aquesta pressió policial és un intent per erradicar, a Tailàndia, el tràfic d'opi al costat tailandès del famós triangle daurat.
Una pluja tropical ens rep a Lampang. Hi hem vingut a visitar el Centre de Conservació d'Elefants de Tailàndia, dedicat a l'ensinistrament de paquiderms per a finalitats ecoturistes.
L'elefant és un símbol nacional. Éssers superiors, històricament admirats per la seva força, resistència i inteligència, i que, més endavant, guiats pels seus cuidadors, transportaven els arbres talats a les zones boscoses i de muntanya, convertint-se en "eines" essencials pel transport en aquestes àrees.
Afortunadament per aquest país, l'any 1989, amb la intenció de frenar la incontrolable desforestació, la tala d'arbrers va ser prohibida. Com a conseqüència, molts elefants van perdre la seva "feina". Molts, a més, es quedaven sense casa, els seus amos també sense feina, es veien ara incapaços de pagar els prop de 300 quilograms de menjar que necessiten les seves antigues "eines", es veien forçats a abandonar-los.
El progrès arribava a Tailàndia, les carreteres dividien els boscos, hàbitat dels admirats paquiderms. Es reduïa el seu espai, els mascles lluitaven entre ells pel terreny, alguns fugint, provocaven accidents a les carreteres.
Avui, aquest símbol nacional, està en greu perill d'extinció. Es calcula que a Tailàndia queden només 5.000 exemplars d'elefant asiàtic, 2.000 dels quals viuen en estat salvatge, la resta, en captivitat.
Aquest centre de Lampang, a diferència de la resta de centres i parcs repartits per tot el territori turístic de Tailàndia, lluny de ser un circ, està centrat en la formació d'aquests enormes animals que, una vegada llicenciats, seràn destinats a altres parcs on demostraran les seves habilitats als ecoturistes.
Ara bé, és difícil resistir-se als dòlars que porta el turisme. Aquí també hi veurem espectacles protagonitzats pels elefants. Ens demostraran com són capaços de fer servir hàbilment la seva força per transportar i apilar enormes troncs, fer reverències al públic, tocar un enorme xilòfon o, guiats pels cuidadors, pintar quadres molt millor del que jo em veig capaç de fer.
Es veuen sans, ben cuidats i nets pel bany diari (també obert al públic). Ara bé, acostumats a la vida amb els humans, no sobreviurien si els alliberessin.
Seguim un cartell que assenyala el camí cap a l'hospital d'elefants FAE. Em crida l'atenció la insistència amb la que subratllen cada cartell: "No som part del parc".
Contrastant amb el que acabem de veure, hi trobem històries tristes. Els veterinaris cuiden els malalts que han sofert infeccions, que han estat apallissats pels antics amos o que han sofert amputacions quan deambulant entre la frontera entre Tailàndia i Myanmar, han trepitjat una mina.
Tenim la sort de passar una estona amb la Soraida Salwala, la fundadora de l'hospital, el primer al mòn dedicat als paquiderms. Ens fa un resum de la història del recinte, ens explica casos particulars i els seus ulls brillen. Aquí tots els pacients tenen nom propi. Malauradament, són pacients eterns, no podran mai alliberar-los, moririen, amb membres amputats o amb discapacitats importants, no serien capaços de proveïr-se.
Recolzada en els seus dos bastons que l'ajuden a caminar, parla amb els elefants, una veu suau, calmant, dolça. Els malalts alcen el cap, se l'escolten.
Coneixem a la Motala, famosa per ser el primer elefant al qui li han implantat una pròtesi. Avui, però, no la porta, està esperant que s'acabi de fabricar una de nova, més gran, adaptant-se als seus canvis. Emocionada, la Soraida ens explica que la seva amiga Motala és especial. Tenen una estreta relació i no poden passar moltes hores sense veure's.
Em sembla admirable el que ha aconseguit la Soraida, els pocs cabells blancs que resalten per sobre de la seva cabellera negra són els únics testimonis d'una lluita llarga, la serenor dels seus moviments i la seva veu denota cansament, però, segurament, l'amor que sent pel que fa farà qie no defalleixi.
No tot són històries tristes. Un jovenet elefant d'un any d'edat, juga pel pati, deslligat però sense separar-se gaire de la seva mare. Aquest petit, i els que pot ser que neixin en el futur són l'esperança per poder continuar trobant elefants a Tailàndia. Espero que no arribi el dia que ens mirem la etiqueta de la cervesa nacional o les samarretes estampades i souvenirs pensant que fa un temps, a Tailàndia, hi havia elefants.
Un treballador del parc ens portarà de tornada a la tranquil·la ciutat de Lampang. Avui és diumenge, ell porta la samarreta vermella, el color del diumenge, però també símbol de la lluita per la reforma política del país. De de fa ja alguns anys, els coneguts com samarretes vermelles es manifesten periòdicament demanant el canvi. A l'altra banda, els samarretes grogues, partidaris de la monarquia. Malauradament, les manifestacions han acabat, alguna vegada, esclafada per la força militar, i d'altres, amb enfrontaments entre opositors que han fent còrrer la sang. Resignat, indignat, diu que la seva única esperança són les eleccions a principis de Juliol.
Per nosaltres ja ha arribat el moment de fer cap a Bangkok, hi arribarem estirats al remolc, entre la càrrega, d'una petita furgoneta. La nostra història a Bangkok, és, però part d'una altra història.
Des de lluny, però des de tan aprop com puc, moltes gràcies i molts ànims als indignats!
Necessitarem un parell de dies viatjant en autobús per arribar a Mae Sai, la població més septentrional de Tailàndia, i fronterera amb Mynamar (l'antiga Birmània). Som a la part tailandesa de la regió coneguda com el triangle daurat.
El mercat, com a gairebé qualsevol altra punt fronterer, és ric. Al mercat hi trobem de tot, des de roba, eines, or i joies i tota mena d'estris domèstics. Tot ben endreçat, net i polit, com a qualsevol ciutat de Tailàndia que hem visitat fins ara.
El nostre permís o visat de turista a Tailàndia caduca avui. Hem arribar fins a Mae Sai per creuar la frontera i tornar a entrar, d'aquesta manera, tenim un nou segell que ens permetrà estar 15 dies més. Aquesta, és una pràctica molt comuna per a qualsevol viatger a Tailàndia. En aquest punt, als turistes occidentals, se'ns permet entrar per unes hores a Myanmar i visitar Tachileik, a l'altra cantó de la frontera. Si volem endinsar-nos en el país necessitem un permís especial i mai ens podem desviar d'una ruta determinada. Myanmar, governada per un règim militar, no està oberta al turisme.
Arribem a Tachileik atravessant el pont per sobre d'un estret rierol que, aquí, fa de frontera natural. L'oficial birmà recull els nostres 20 dòlars i ens informa que es queda amb el nostre passaport. Ens dona una petita cartolina, una imitació de passaport que farà les funcions de document d'identitat durant la nostra estada a Tachileik. Haurem de tornar abans de les 6 de la tarda.
És un altre mòn. Una munió de conductors de tuk tuk ens esperen al final del pont. Amb un d'ells, negociem el preu per visitar els punts d'interès, sembla barat, massa. Apareix un home simpàtic, un bon samarità que ens ofereix el seu ajut. Parla molt bé anglès i farà de traductor. M'insta a assegurar-me del preu, que després a la tornada segur que em demana el doble. El conductor, amb gestos, sembla ben clar. Anada i tornada 50 Baths (1.25 euros), per una hora.
El traductor riu. Em diu que jo mateix, al meu risc, i marxa. Em fa dubtar. Acceptem pujar al tuk tuk i el traductor torna a aparèixer. Em mira somrient i comença a parlar en birmà amb el conductor. Canvia la seva expressió com si fos bipolar, quan em mira somriu i quan no, amb el puny tancat, ajuntant les celles i omplint els pulmons, amenaça al petit conductor que fa cara d'acollonit.
"Ok", diu. Ara ja podeu pujar al tuk tuk. Aquesta última escena em fa dubtar, ara tot són presses, ens empenyen cap al tuk tuk. Ens plantem. Ens mirem i decidim passar del tema. Es respira mala maror, tothom ens mira amb expressió seriosa. No sé què pensar. Ha estat tot comèdia? Què vol el traductor?
Passem. Vigilants i nerviosos visitem l'enorme mercat de paradetes de roba i calçat d'imitació que ocupa els primers metres de la frontera. Nois que carreguen un cistellet de plàstic m'ofereixen tabac, viagra i Dvd's pornogràfics. Els venedors ens miren de manera sospitosa, molt moviment al nostre voltant. Fugim.
Trobem tranquil·litat endinsant-nos en la part no turística de Tachileik. Trobem un petit mercat, desordenat i brut, de fruites i verdures. Aquest mercat no és tan ric com el dels seus veïns tailandesos. Es veu pobresa.
Assentats a l'interior d'una petita barraca de fusta, hi trobem nens, dones i homes que esperen el sermó o pregària d'un monjo que està acabant de dinar. Els somriures enormes dels vilatans ens conviden a passar una estona amb ells.
Seguim la carretera, a través d'humils cases. Alguna iaia descansa a l'ombra de la seva petita casa de fusta sense porta. Altres es refresquen dutxant-se, tapades amb un pareo. Alguns homes, apartats del camí, xerren tranquil·lament a l'ombra d'un arbre, un solitari llegeix la seva novela. Estem per sobre dels 40ºC.
A dalt del turó, un petit monestir. Uns nens juguen a bales. Els saludem però no ens responen. Ens miren sense dir-nos res. Un monjo ens convida a passar. Deu ser l'abad. Ens ofereix cacauets cuits amb espinacs, tabac i cervesa i xerrem una estona. Som en una mena d'orfanat. El monjo, o abad, fa, segons les seves paraules, de pare i mare alhora per aquests nens orfes. També és el seu mestre, visitem la precària escola.
No aconseguiré treure un somriure de cap d'aquests nens. Em miren atentament, quan somric, abaixen la mirada. Acompleixen les estrictes ordres de l'abad amb el capcot, els seus ulls no són alegres, els seus moviments no són juganers.
L'abad ens assenyala els danys sofertos pel recent terratrèmol patit a Myanmar. Una figura de Buddha decapitada i esquerdes a dues torres del monestir. A mi, tota l'estructura em sembla precària.
Veiem una pagoda daurada al cim d'un turó. Hi intentem arribar pels caminets que pugen i baixen per la vila. Haurem de preguntar a un paleta que no sembla molt ocupat. Ràpidament, s'ofereix per portar-nos amb la seva moto. Aquí, com a la Tailàndia rural, Cambodia o Vietnam, és fàcil veure tres o més persones a la mateixa moto.
La roda de darrera de la moto conduida per aquest petit paleta uniformat amb una camisa rosa amb estampats de flors llampants, patina. Està rebentada, però no sembla que sigui important, arribarem sense cap problema.
Aquesta pagoda és una copia de la que hi ha a Ragoon, la capital. Caminarem descalços per les lloses, escalfades pel sol intens, de la terrassa que envolta la pagoda. Haurà de ser una visita ràpida.
El nostre temps s'acaba, hem de sortir de Myanmar. Tornem al mercat i l'omnipresent traductor ens convenç per portar-nos al restaurant d'uns coneguts a dinar. Només marxarà quan ja hem demanat. Ara, torna a somriure.
En un moment que em quedo sol, un home, castigat pels anys, s'acosta per xerrar una estona. Parla sobre un temple de meditació de Tachileik. A mitja conversa, torna el traductor, i em fa senyals dient que no me l'escolti. Una estona abans, ens hem trobat el conductor del tuk tuk, i també ens ha fet senyals dient que no ens escoltèssim al traductor. Sembla que aquí tothom vol alguna cosa, i per aconseguir-la, es trepitgen els uns als altres.
Ara, ja a Tailàndia, amb el meu passaport i el nou segell tailandès. He deixat enrera Myanmar. No sé què pensar, després de dinar, xerrant amb el traductor, he vist passar pick-ups militars amb soldats armats amb metralletes drets al remolc, he vist pobresa, tristesa, somriures, m'he sentit insegur, tranquil i he passat estones agradables. Òbviament, amb un petit tastet com aquest, no puc definir un país.
