19. Dunes Blanques

El dia tot just es desperta quan deixem enrera la transformada Kashgar. Un parell d'horetes en un silenciós taxi compartit i arribem a Wuqia, poble a 10 km de la duana però a 150 km de la frontera. Avui, dia de reis, és divendres, dia que ens caduca el visat xinès i dia que ens comença el visat kirguís.

Passem les formalitats al costat xinès, el que implica entregar el passaport a quatre oficials diferents estratègicament col.locats dins la mastodòntica nau buida, entre ells, una distància màxima de 10 metres.

Ens condueixen a la porta, on fins aquell moment, creia que era el costat kiguís. Un cinquè oficial ens demana els passaports. Sembla un videojoc dels d'abans, som a l'última pantalla però encara no som conscients que el monstre final està encara molt lluny.

Aquest cinquè oficial es transforma. Un cop ens torna els passaports, abandona el seu posat solemne i es converteix en el típic xinès sobre simpàtic i tímid. Per aquells no familiaritzats amb el gènere, vindria a ser una mena de Dr. Slump tirant-li la canya a la Srta. Yamabuky, gratant-se el clatell, tancant els ulls fins a convertir-los en curtes línies horitzontals i fent una infantil rialla al final de cada pregunta. Els oficials, un per un, m'han assegurat que no hi ha transport, que hem de marxar amb un dels camioners que sorti avui. Aquest el cinquè oficial s'ha autoencomanat la missió de trobar-nos vehicle.

No para de qüestionar-me sobre Espanya i Europa, de mentres veig passar algun camió circulant, m'estic posant nerviós. Un camioner m'havia informat que encara tenim 5 hores fins a la frontera i que el costat kirguís tanca a les 5 de la tarda, per no tornar a obrir fins passat el cap de setmana.

Som a fora, temptant la sort i patint una fred considerable. Amablement, el nostre nou amic, obre una sala encara en obres per nosaltres, aquí, a cobert, esperarem.

Ja han passat dues hores, Es la 1 del migdia, fa estona que res es mou. He comentat al nostre amic que hauríem de marxar, ja no tenim visat xinès. Insisteix en que no em preocupi, marxarem avui.

Sento algun crit, hi ha moviment. El 1r oficial em demana els passaports. Els hi dono i marxa sense dir res més. El nostre amic m'informa de que és l'hora de dinar, tornaran en un parell d'hores. Els meus esforços per recuperar els passaports seran debades.

Una hora més tard veurem sortir l'últim camió del dia, els oficials, i els nostres passaports, encara no han tornat. 

Després del descans de dues hores, torna la furgoneta carregada amb els oficials. El somriure del nostre amic, que veig d'una hora lluny, em comença a treure de polleguera. Els hi explico la situació. Ja és tard, com no teníem els passaports no hem pogut marxar amb l'últim camió, ja no tenim temps, avui no podem sortir de la Xina, ni avui ni en tot el cap de setmana, res fins dilluns!

L'oficial en cap, seriosament em diu que hem de marxar avui tan si com no.

- Però el costat kirguís ja estarà tancat, si és que aconseguim arribar-hi avui!- Intento explicar.- No podrem sortir de la Xina de cap manera!

- Heu de marxar avui, ja no teniu visat.- Resposta quadrada i sense argumentar, al més pur estil xinès, no hi ha discussió.

Un conductor que espera que li retornin els documents, m'informa que avui ja cap més camioner sortirà, és massa tard, res fins dilluns. Em miro la sala en obres, planto mentalment la tenda i ens imagino passant un cap de setmana magnífic entre aquestes quatre parets.

Per experiència sé que és inútil lluitar contra un no d'un oficial xinès de qualsevol tipus. Però per experiència sé també que els xinesos són imprevisibles. Intentaré raonar amb ells una vegada més. Un parell d'horetes més tard, un oficial ens acompanya a un hotel. Les instruccions són no moure'ns de Wuqia en tot el cap de setmana, tenim els passaports retinguts. Necessitarem l'ajut, primer, de set policies locals i, després, tres més d'immigració fer el check-in. Ens ho prenem amb calma i bon humor. Un dels policies està repenjat a l'esquena d'un altre, abraçant-lo. Quan aconseguim habitació ens acomiadem de tots els oficials, hauré de recordar al de duanes que s'emporti els passaports, ja se n'havia oblidat.

Dilluns, puntuals, quan obren, som a la duana. No costarà trobar transport, viatjarem amb un camioner Uigur, de poques paraules i que va de camí a Tajikistan, via Kirguizistan. Fa molt bon dia. Un cel blau imponent queda dibuixat per sobre de les altes muntanyes blanques de la serralada del Tian Shan (Muntanyes Celestials). L'asfalt es camufla sota una inamovible capa de neu, avancem doncs, per una carretera blanca que s'obre pas entre aquest desert blanc de grans dunes. Tres camells salvatges ens miren, aturant-se, impassibles des de la cuneta. M'imagino que són els camells dels Reis d'Orient que tornen amb la feina ja feta.

Circulem per una carretera activa des de fa centenars d'anys, un dels eixos que comunicava la Xina amb Asia central, l'anomenada ruta de la seda. Des de la cabina del camió, observant el paisatge penso en els desafortunats que devien atravessar les seves caravanes de camells per aquestes muntanyes durant l'hivern.

Passarem un parell més de controls xinesos. Ja m'he cansat de repetir que no tenim visat, quan puc, els ignoro i segueixo endavant, com si fos el més normal del mòn. Algun oficial es queda estupefacte sense saber com reaccionar, observant com marxo.

Finalment, ens rep un oficial kirguís. D'ètnia russa, de mirada soberba i amb les mans enganxades a la seva metralladora.

- Passport! - Borda.

Li ensenyem els passaports i fa un inapreciable gest amb el cap acompanyat d'una ganyota de despreci, indicant-nos seguir endavant. Penso que ara si hem superat al monstre final.

Mig km i ja tenim el segell invisible, entrem oficialment a Kirguizistan. Aquí també ens trobem amb problemes de transport, ens dirigim a Sary Tash. Un kirguís ens demana un preu desorbitat, un camioner amb dentadura daurada s'ofereix a portar-nos si viatgem en vehicles diferents. Haurem d'esperar 4 hores a l'intempèrie, un lleuger vent gèlid em fa perdre la sensibilitat dels dits del peu. Finalment, quan ja és negre nit, aconseguim transport. El camioner ens convenç de tirar amb ell fins a Osh, a Sary Tash no hi trobarem res ara.

Avancem prudentment per una carretera glaçada. El camió es balanceja com un gran vaixell navegant un mar blanc remogut. El nostre capità agafa fort el volant, sembla que es guiï per les estrelles que avui brillen amb força. La lluna plena il·lumina les muntanyes blanques, el cel és clar, la llum que s'escola per la finestra d'una caseta de teulada nevada és la única senyal de vida. Sembla una postal nadalenca.

Observo la carretera incrèdul. Bufa un feble vent que aixeca una capa fina de neu creant unes formes fantasmagòriques que s'acaben perdent a la cuneta o als baixos del camió. De mica en mica la son guanya les meves ganes de seguir observant el màgic paisatge nocturn. Em despertaré sobresaltat a les 7 del matí. Hem arribat a Osh.

Hem entrat a un altre mòn. Els colors dels carrers, les olors, els mercats locals per on hi transiten una barreja de trets mongols, perses i uzbeks, la religió, tot és diferent. A les ciutats, la influència soviètica hi ha deixat un llegat que em recorda lleugerament a l'Europa Central. La neu ens acompanyarà durant tota la estada en aquest petit país, des de la rica Vall de Fergana fins a l'extrem més oriental del fantàstic llac salí d'Issyk. Sabíem que no era la millor època per visitar el país, famós pel paisatge muntanyós, però tot i que no hem pogut gaudir de les seves muntanyes com ens haguès agradat, hem vist, principalment des de les carreteres, un paisatge nevat impressionant.

Després d'un cap de setmana a Karakol, nucli situat a l'est del llac Issyk, abrigat per muntanyes i cultura rural, tornem a la capital Bishkek. L'Irene ha de deixar aquí l'aventura, torna a casa. Segurament més rica.
L'endemà , passejo sense rumb pels carrers coberts d'una neu ja desfent-se per l'anòmala intensitat dels rajos de sol, em sento descol·locat, buit. Penso en el camí que queda per fer, un camí que agafaré amb ganes.


Salut!