2. Banquets, Festes, Fum‏

Nimen hao!

Continuo el meu camí encara per terres xineses!

Carrego la motxilla pels carrers de Zhangzhou, la ciutat on viu la família de Yajing, en direcció al temple de Confuci on m'haig de trobar amb en Ricard.

És un excel·lent lloc per trobar-me amb qui, sovint, anomeno el meu mestre.

El color vermell de la decoració pel nou any xinès s'estén pel carrer. Passo per davant de diverses paradetes que intenten fer els últims calerons de l'any. De tant en tant, avis, àvies, pares i mares criden l'atenció dels més petits assenyalant-me i dient "estranger!", intento respondre sempre amb un somriure.

Els objectius de les càmeres dels habitants d'aquesta ciutat de 4 milions d'habitants m'apunten intentant captar la meva imatge, he perdut el compte de les fotos que m'han arribat a fer des de que he començat aquest viatge.

Puntual, com sempre, arriba en Ricard acompanyat de la Yajing, contenta que hagi decidit passar uns dies a la seva terra. Emocionada, ens porta a visitar la part antiga de la ciutat, fent-nos via entre un eixam de motos i bicis que intenten obrir-se pas entre els lluents cotxes i pocs taxis que circulen pel centre de la ciutat.

A la part nova de la ciutat, la maca i moderna, segons la Yajing, les botigues de moda i centres comercials treuen els seus amplificadors al carrer barrejant totes les cançons amb les freqüències emeses pels clàxons, motors i la cridòria dels vianants.

Acabem el dia en un pub, gaudint de la cervesa local.

Avui, abans d'anar a dinar, passejo per un carrer estret galardonat amb desenes de paradetes vermelles de caràcters Fu (Felicitat), ornaments i dibuixos de conill, que encara queden per vendre. És l'últim dia de l'any i es respira un ambient xino-nadalenc que defineixo com Chunjianesc.

Òbviament, avui, el punt de trobada torna a ser el temple de Confuci, des d'on tots tres fem fins a casa dels pares de la Yajing. Ens trobem la mare regant el seu curiós hortet plantat en macetes just a la porta del bloc on tenen el pis. Ens saludem i entrem.

Començarem amb el te, el meu preferit, l'Oolong, fins que arriba el pare i em fa tastar un altre (crec que és també una varietat de l'Oolong), el Tieguanyin. Varietat excel·lent, a partir d'aquest dia només en beuré d'aquest.

A la taula, marisc, sopes, carn, vi, baijiu (el comú licor d'arròs d'alta graduació) i cognac, un àpat realment chunjianesc.

Només un parell d'hores més tard, encara tip, em trobo celebrant el sopar de cap d'any en un restaurant amb tota la família de la mare. Normalment, la reunió hauria tingut lloc a casa de l'àvia, però ja d'edat massa avançada com per fer d'amfitriona. Així doncs, ella, acompanyada de les seves tres filles, els seus marits i les respectives filles úniques, passaran aquesta vetllada amb dos altres convidats d'ulls mes grossos.

Ha estat un sopar tranquil, només en Ricard i jo, fem un parell de copes de baijiu a instàncies del pare de la Yajing.

Són les 6.30, torno a estar molt tip, però no estic satisfet amb la festa, el pla d'ara és tornar a casa a mirar la gala al canal nacional. No em costa gaire convèncer en Ricard, i més tard a la Yajing i la seva mare per acompanyar al pare al sopar d'empresa, aquí crec que si la liarem!

De camí al restaurant ens costa molt trobar un taxi, el pare ha decidit no conduir, senyal que hi haurà alcohol a dojo.

Un centenar de persones esperen pacientment, a taula, l'arribada dels plats. A peu de cada taula hi ha un una caixa de cerveses i una altra de vi. Al fons, en una mena d'escenari, els animadors voluntaris van pujant i ens entretenen amb les seves cançons, balls i xerrades.

Els plats van arribant, la nit va avançant i de mica en mica, més curiosos s'acosten a la nostra taula per beure amb nosaltres. Al més pur estil xinès, brindem i girem la copa per demostrar al nostre "convidat competidor" que hem buidat el got, com diuen ells "eixugar el got".

Una mica abans de les dotze, sortim força alegres i una altra vegada ben tips cap al principal temple de la ciutat, el Nanshan. A la porta quedo impressionat per la multitud congregada, observo com cremen encens, els petards de benvinguda al nou any peten a fora del temple. La gent fa cua religiosament fins arribar al davant del Buda i pregar, oferint encens, alguns focs artificials, palmeres de colors, decoren el cel. El ritme és frenètic, no dono a l'abast per observar la crema d'encens, l'encendre de les espelmes, les fogueres improvisades que cremen els papers que simbolitzen diners i les restes dels petards que han estat llençats dins el temple.

En un moment de la nit, comença la cerimònia que tots han estat esperant. Els monjos del temple entonen cançons acompanyant-les amb una percussió sorda que no arribo a veure d'on surt. Una imatge que m'absorbeix i en deixa en el complet silenci en mig de milers de persones. Fa una estoneta que m'he acomiadat de la meva família adoptiva, m'he quedat sol al temple observant com de mica en mica, un cop acabada la "missa del gall chunjianesca", els feligresos han anant sortint.

A la porta del temple sonen els petards, fum, l'olor a pólvora cremada m'acompanya uns 200 metres, apavaigant-se a mesura que m'allunyo, com ho fa també el so dels petards.

Molt bon any nou!

Em desperto tard, i em presento a casa de la Yajing per dinar, un altre àpat deliciós que fa de comiat. No em deixaran marxar sense carregar-me de menjar i tabac pel meu viatge, se'ls nota contents, jo agraït penso en la immensa hospitalitat dels pobles humils.

Avui, primer dia de l'any el transport públic no funciona regularment, em costa arribar fins a la petita ciutat de Shanchengzhen, el lloc més proper possible a l'àrea que vull visitar demà.

Penso anar a dormir d'hora, m'haig d'aixecar molt aviat i estic una mica cansat. Però la Shinling, la noia que he conegut a una mini furgoneta que m'ha portat fins aquest lloc, ha pogut esbrinar on s'allotja l'únic estranger de la ciutat i ha vingut a trobar-me per portar-me a sopar a casa d'una amiga seva, un nou àpat, i una ampolla de vi per a mi tot sol.

Per sort, aquesta mena de reunions a la Xina no s'allarguen gaire i abans de la 1 de la matinada ja estic dormint. Crits dels xinesos que ja n'han tingut prou de dormir em desperten a les 5 de la matinada. Xerren com si fossin les 5 de la tarda, les seves veus, o més ben dit, els seus crits, ressonen per sobre del silenci.

A les 8.30 ja sóc esmorzant a la vora d'un riu en un petit poblet. He vingut a visitar les particulars cases circulars de la zona, els Tulous. Em frenen a la porta del primer que intento visitar, estic sol, i em volen cobrar un preu astronòmic. Decideixo pujar un turonet a través de les plantacions de te des d'on tinc una vista semi-aèrea d'aquesta construcció circular.

Quan torno a baixar al poble, una dona insisteix que l'acompanyi, ella viu en aquest Tulou i diu que m'hi pot deixar entrar per un mòdic preu. Accepto, si haig de pagar l'entrada prefereixo donar-li els diners a algú que hi visqui.

Els tulous són construccions normalment circulars, algunes de fins a 300 anys d'antiguitat, fetes de tova i arròs aglutinat amb només una porta d'accés i envoltades per un fossar poc profund, originalment construïts pels Hakkas per protegir-se dels bandolers i animals salvatges. 

Aquest que visito és de 3 plantes, travesso la porta i em trobo al mig d'un pati interior circular, aixeco la vista i veig les petites balconades de fusta que adornen les parets internes, preludis de les habitacions que content, el pati es un enorme cel obert, l'espai comú, aquest ocupat per una petita construcció de pedra, una antiga escola convertida avui en un petit temple. A dalt, a cada pis, uns forats interns a les parets no ocupades per habitacions feien de clavegueram, altres punts estratègics servien per amagar als pistolers locals mentre disparaven als possibles agressors. En aquest tulou en particular, m'informen, hi viuen 160 persones.

En visito un altre, aquest no turístic, que vol dir que no cobren entrada. Les famílies conviuen i hi fan vida normal. Gossos, galls i gallines, es mouen entre la gent, que, a l'espai comú, el pati central, la fan petar mentre estenen la roba, cuinen o beuen te.

Soc a la carretera amb la intenció d'explorar més tulous per l'àrea. Un treballador del "parc" em recull i m'informa de quina ruta haig de seguir, passem de llarg petits poblets, no hi parem, em diu que no són interessants, que els atractius són uns altres.

El cotxe s'atura en una mena d'àrea de servei enorme, de com a molt 2 anys d'antiguitat i amb la única funció de vendre tickets per accedir a l'àrea. Al parking, centenars de cotxes i autobusos busquen els llocs lliures, mentre que els xinesos, com formigues somrients travessen els ponts, pugen les escales i fan cua per comprar l'entrada als pobles habitats pels seus compatriotes.

Aquestes construccions són avui patrimoni cultural de la humanitat, per la UNESCO. Tot el que assoleix aquest estatus en aquest país s'acaba convertint en una atracció turística que moltes vegades condueix a la destrucció de l'encant que, probablement, va fer que ens hi fixéssim.

Més endavant ma n'adonaré que els tulous més turístics són els únics ara no habitats, enlloc d'inquilins hi ha botigues de souvernirs, de productes locals o temples.

Jo no compro el ticket, no estic interessat en aquests tulous turístics, però em costa arribar a la carretera, camino 20 minuts pel peatge enorme.

Uns nois simpàtics em recullen de la carretera i sorpresos em deixen en un petit poblet no molt visitat pels turistes. Situat en una petita vall, envoltats per plantacions de te, hi ha una desena de tulous habitats. M'enfilo pels turonets a través de les plantacions laberíntiques i, entre fulles de bambú veig com el fum de la pólvora cremada dels petards que peten als patis interns, surten pel cel obert dels tulous com si fos una xemeneia.

Un motorista adolescent em recull per portar-me a un altre poble. A uns 2 km ens trobem un peatge on m'aturen i m'obliguen a comprar el ticket amb descompte. No tinc escapatòria.

Un altre tulou, pati central tranquil, sento la olor de te, no em puc resistir, necessito una copa, m'acosto i òbviament, me n'ofereixen. Bevent te i xerrem una mica de la situació dels tulous, no semblen descontents amb la situació actual, reben diners.

En un altre tulou, on també una dona m'ofereix te a la seva botiga em dona preus, 10 vegades més barats que a Beijing!

Acabo la visita a un complexe de tulous impressionats, però també extremadament turístics.

M'he passat el dia responent els somrients xinesos entonant el ja molest "Hello!", posant amb tothom que em demanava una foto, fins i tot sostenint a un petit nadó de pocs mesos mentre el seu pare deia en anglès: "Fill, somriu, estàs amb el tiet estranger!".

Ara ja estic cansat, no puc més, m'han esgotat la paciència, haig de fugir com sigui, a més s'està fent tard.

Una família em recull a la carretera per portar-me de tornada a Shanchengzhen. La filla,d'uns 16 anys, parla una mica d'anglès, veig que són una família amb possibilitats, li pregunto a la noia si ha pensat en sortir a estudiar a fora, em respon que si, però els seus pares no li permeten.

Penso en la noia, una hostessa que treballava al centre per turistes d'un dels pobles més concorreguts, a qui li he demanat la direcció cap a on havia d'anar de camí al següent poble. No ho sabia. Em pregunto si ella ha decidit treballar aquí, si hi està interessada, o simplement perquè ha estat assignada o era només convenient.

Aquí, en aquest país, crec, hi ha pocs amos dels seves pròpies vides.

M'enfilo al primer tren que agafaré per trobar-me amb en Karim a Yangshuo. El tren va gairebé buit, l'home que tinc al costat observa curiosament com escric, a fora, un enorme cercle ataronjat fa canviar de color els camps d'arròs i els bananers que veig des de la finestra. Deixo enrere el Fujian, la hospitalitat de la seva gent, els banquets i aquest preuat producte de la regió, el te. El trobaré a faltar.

Dos dies de viatge més tard em retrobo amb en Karim. Amb ell i la Laura fem una excursió en bici per la vora del riu Lijiang. Travessem poblets, camps d'arròs treballats pels búfals d'aigua i gaudeixo d'una gran companyia. Xerrem normalment, tant que en un punt reflexiono i me n'adono que feia 5 mesos que no el veia però ja ens comportem normalment, és un símptoma de bona amistat.

A la nit, un sopar amb en Karim, la Laura, l'Adi i l'Amid (que he retrobat una vegada més) i la seva amiga Emy. Gran vetllada, bon banquet, gran companyia i molt de fum, aquest cop emès pels cigarrets que consumim.

Avui sóc a Nanning, esperant el meu moment per entrar a Vietnam. El meu temps a la Xina s'acaba. Continuo el meu camí.

Salut!