3. La Primera Frontera

Em rep una gentada amuntegada a la plaça del davant de l'estació de tren.

Durant els primers instants Nanning em sembla una altra ciutat qualsevol xinesa, clàxons, gentada, fressa i carrers descuidats, sense encant.

Em fixo en els aparadors i cartells de les botigues, hi veig molts productes vietnamites.

En una petita paradeta dins d'un passadís subterrani un  home d'avançada edat observa una revista pornogràfica que no acabarà comprant. Una dona ofereix còpies pirates de pel.lícules X als vianants. Productes que, d'alguna manera han aconseguit escapolir-se dels tentacles censuradors de Beijing, probablement entrant per la frontera amb Vietnam.

Se m'acosta un noi i m'ofereix un iPhone a un preu assequible, un centenar d'homes d'avançada edat consumeix la tarda jugant a escacs i fumant a l'ombra dels arbres a la vora del riu, mentre una dona uns metres més enllà, fa un massatge al cap a un client.

Continuo pel carrer principal de la ciutat i em trobo amb avingudes peatonals decorades amb grans centres comercials i botigues de moda. No hi falta l'omnipresent Mc Donald's i el seu germà KFC. Aquest tram del carrer seria digne de tot un Beijing. Els joves passegen agafats de la mà, d'una botiga a l'altra, menjant un gelat o gaudint d'un dels sucs naturals que es despatxen al quiosc de la porta del parc.

Ja cap al vespre, una mica més al sud, comencen a muntar el mercat de nit. Desenes de restaurants competeixen entre ells muntant les terrasses on els clients hi poden degustar tota mena de marisc, plats locals, sucs, fruita i rareses com pinxos de cocodril o colom rostit.

Em distrec a Nanning. Passejo pels seus carrers sense ganes de tornar a l'hostal, el que m'ha tocat aquest cop és un de molt popular entre els occidentals, de fet és l'únic lloc de la ciutat on en trobo d'occidentals, són segurament qui jo anomeno lonely-planeters.

Un altre tren ben d'hora al matí em deixa a Chongzuo, a dues hores al sud-oest de Nanning. Hi he vingut a visitar una reserva natural on puc observar els langurs de cap blanc, uns simis en perill d'extinció, ara protegits per aquest centre situat entre muntanyes de pedra calcària vestides amb vegetació selvàtica. Quan hi arribo ningú no m'obre la porta, finalment, arriba una noia vietnamita que segons em sembla (el seu xinès és pitjor que el meu!), és amiga del guarda, salta la valla i obre la porta. Entro.

El recinte no és com me l'esperava, el que arribo a veure està una mica abandonat, no sembla una atracció turística, és més aviat un espai salvatge. El guarda m'informa que aquesta hora segurament no podré veure els langurs, em posa un vídeo.

- Gràcies, és igual, deixa-ho córrer, crec que me'n torno.

- Molt bé! Si vols et pots quedar a dormir, al vespre potser els podràs veure.

Decideixo marxar, m'avorriria 6 hores aquí tancat mirant vídeos....

Arribo a Pingxiang, una ciutat fronterera, a tan sols 10 minuts de Vietnam. Jo no hi puc entrar fins demà, passaré aquí la nit.

Són les meves últimes hores a la Xina, deixaré enrere aquest país que canvia (o segons els xinesos, evoluciona) a un ritme frenètic i amb disparitat regional. Recordo un viatge en bus de la setmana passada. Anava cap a Yangshuo, el paisatge era espectacular. El vídeo que projectaven a la pantalla era el d'un concert d'una estrella local. Trucs de màgia, efectes especials i coreografies espectaculars, acompanyaven la música i l'espectacle de llums. Em vaig sorprendre de quedar-me bocabadat enganxat a la pantalla, seguint la funció, ignorant la bellesa a l'altre cantó del vidre de la finestra. Impressionant, aquesta és una altra prova de l'evolució d'aquest país, mirant cap a occident, tot el que ve d'allà aquí és vist com quelcom bó, de nivell. Fins a on arribarà això?

D'altra banda, el retrat de Mao és encara decoració imprescindible sobretot a la Xina rural, a la Xina més humil, tot i que n'he vist a les ciutats.

D'altra banda, aquest país comunista és avui el niu d'un capitalisme salvatge sense escrúpols basat en la corrupció a petita escala que, segurament, arriba fins a les esferes més altes. Un exemple clar va ser quan esperant el meu torn per comprar un bitllet de tren, un home se m'acosta i em diu que hi ha molta gent a davant meu. La seva feina consisteix en, a canvi d'una petita comissió, acostar-se a la finestreta on treballa el seu amic qui expedirà el bitllet demanat, en menys d'un minut. Tot això davant de l'agent de seguretat i el policia que fan els ulls grossos.

Un motorista em porta els últims 3 km fins a la frontera amb Vietnam. Agafem una estreta carretera a peu de la muntanya selvática paral·lela a una enorme autopista que connecta els dos països.

Entrego el meu passaport a l'oficial xinès, em dedica un somriure i m'indica que passi endavant, l'entrada a Vietnam és a tan sols 300 metres. Recorro aquest trajecte amb les cames tremoloses, en el fons no vull marxar d'aquest país, és una relació ben estranya la meva amb aquesta terra. Penso en el dia que tornaré. Ja soc a Vietnam.

- Vols una mica de te? - Em pregunta el mecànic.

- Va, vinga, celebre-m'ho!

Comprovo que el te Vietnamita no és tan bó com el xinès.

Ja tinc la meva moto. Havia arribat a Lang Son, a uns 20 km al sud de la frontera xinesa a provar sort, si trobava la moto, seria el meu punt de partida per explorar nord de Vietnam. Aquest mecànic tenia una Honda Wind 100 preparada per a mi.

A la tarda faig uns pocs quilòmetres per familiaritzar-me amb la meva nova adquisició.

Quan es fa fosc, trobo un lloc per sopar i intento definir la ruta de demà, el meu mapa no és gaire bó, pregunto als meus companys de taula, però no en trec res clar. Les coses han canviat, ara ja no parlo la llengua local, un problema afegit, m'hauré d'acostumar, enyoro la xina.

Consumeixo els meus últims fideus de la sopa que m'han servit en aquesta paradeta al carrer. Amb la mirada perduda, clavada a terra, ignoro els crits dels meus companys de taula que m'ofereixen alcohol, una rata nerviosa s'arrisca a atravessar el carrer, ha tingut sort.

Torno a l'hostal pels carrers foscos, m'aturo en una botigueta i em costa cinc minuts esbrinar com es diu aigua en Vietnamita, m'ha hagut d'ajudar el veí de la venedora que, encuriosit pel meu viatge em porta a casa seva a beure cervesa. La seva dona m'obsequia amb un paquetet de galetetes casolanes per donar-me força i fer el meu camí.

Condueixo l'autopista 4 en direcció nord. Passo per Dong Dang, petita ciutat a la frontera amb la Xina. Hi ha mercat, els carrers estàn tallats al trànsit de 4 rodes, jo m'obro via a través de la riuada de gent que, com afluents, segueixen el seu camí fins que desemboquen al carrer del mercat.

La primera etapa s'acaba a Cao Bang, on passaré la nit. La carretera, a estones convertida en una pista de fang, no és de les millors. Em pregunto si és degut a la falta de recursos per mantenir les infraestructures o per la destrucció que pateixen, periòdicament cada temporada de pluges. Rius, muntanyes, camps d'arrós, carros tirats per bous o búfals d'aigua, els "Hello's!" de la mainada, els bananers i les carreteres que ressegueixen les muntanyes oferint-me miradors naturals per sobre dels camps verds llaurats a les planes, m'acompanyen tot el camí, avui dia plujós.

Els animals mig domèstics ignoren les normes vials i travessen la carretera forçant-me a frenar.

Ja passejo per Cao Bang. La vida aquí transcorre pels voltants del mercat on hi venen els productes frescos i productes barats xinesos.

La gent dels pobles del voltant arriben a la ciutat per proveïr-se i tornen a marxar. Qui es queda, fa vida tranquil·lament. No gaire diferent a Lang Son. Recordo aquell parell de botigues veïnes aprop del mercat on hi venen roba de camuflatge, jaquetes, pantalons i cascs que porten la insignia de la "US Army". Aquestes peces són molt populars aquí. La guerra, veig, queda molt lluny. De fet, noto una certa admiració per occident, en especial pels Estats Units.

Atravesso el pont de la ciutat en direcció a Pac Bo, pregunto el camí, un carnisser ambulant em fa senyals.

- Happy new year! - Diu, oferint-me una copa de licor.

Ho intento però no me'n puc desfer, són les 8 del matí i era l'últim que em venia de gust.

L'asfalt desgastat em porta a través de petits assentaments on algunes cases de construcció, d'aspecte occidenta, groques, blanques, blaves i roses, destaquen per sobre de les casetes elevades de fusta característiques del sud-est d'Àsia. Són estretes, normalment de dues plantes. Unes poques escales que comencen al carrer s'endinsen dins de la sala principal, que fa de rebedor o de menjador i de vegades de negoci. Un estret passadís s'endinsa fins on hi trobem la cuina, el bany i la porta a un pati interior. Entenc que les escales que porten a la segona planta condueixen a les habitacions.

Atravesso ponts que salten rierols, porcs enormes miren impassius el trànsit, gossos i gallines juguen a la cuneta, els búfals s'atipen al paller i algun anec s'atreveix a passar a l'altra banda, els núvols baixos camuflen els cims de les muntanyes, somriures que m'animen a avançar, fang.

Un senyal a la vora d'un riu verd-turquesa a peu d'una muntanya vestida de jungla, m'informa que he arribat a destí, a la cova de Pac Bo. Indret on es va allotjar en Ho Chi Minh durant 7 dies, a escassos metres de la frontera física amb la Xina, i escenari on es va establir les bases per la creació del Viet Minh, perseguint la indepència de la colònia francesa.

M'endinso a la humida selva, atravesso el cordó de frontera i torno a la Xina, m'hi estaré una hora fins que decideixo recular per visitar la històrica cova.

De tornada, els camps ja no són buits, els pagesos hi treballen, els búfals i bous tiren dels jous, les cases són buides.

En aquesta àrea va nèixer la Vietnam d'en Ho Chi Minh, qui, amb el suport dels Estats Units va aconseguir fer fora els francesos. Uns aliats que, més endavant, deixarien anar sobre Vietnam, en 3 anys i mig, el doble de bombes que es van llançar durant tota la Segona Guerra Mundial. En Ho Chi Minh, qui, paradoxalment, havia copiat la constitució americana per fundar, l'any 1945, la República Democràtica de Vietnam, no veuria mai el seu país unificat, morí l'any 1969 víctima d'una malaltia cardiovascular i amb Nixon encara com a president dels Estats Units.

Aquest revolucionari havia viatjat a París a trobar contactes per enderrocar el règim colonial, va rebre el suport dels marxistes i viatjà a Moscú per rebre formació en la carrera de la revolució internacional. Més tard, a Vietnam, fundà el partit comunista.

En Ho Chi Minh (literalment: Ell qui Il·lumina), va fer servir el seu carisme per construir una societat lluitadora que, amb greus problemes entre nord i sud, finalment aconseguí crear la Vietnam que coneixem avui.

La segona etapa la faig per una carretera perfectament asfaltada resseguint les muntanyes i oferint-me vistes espectaculars per sobre de les valls. Allà baix, els pagesos aprofiten la plana per dibuixar camps de conreu que els hi emplenen la panxa any rera any.

De tant en tant pregunto: "Ba Be?". Si, vaig bé. Arribo al parc nacional Ba Be, on trobo un llac de 7 km de longitud enclaustrat en un paisatge de conte d'aventures. Les muntanyes selvàtiques moren a les aigues verdoses d'aquest llac. Algunes illes decoren la superfície.

M'endinso per un caminet, els narius se m'omplen de l'aire humit de la selva. Arribo a un mirador des d'on tinc una vista panoràmica del parc i el llac. Continuo una horeta i ja soc a la platja. Un pont de fusta em permet visitar una de les illes. Em trobo amb un gos que em borda just a la porta d'un temple de fusta. S'està fent fosc. Reculo.

Trobo allotjament en un dels poblats que hi ha a la vora del llac. L'excursió per la selva m´ha deixat esgotat, de fet, recordo que en tot el dia només he menjat una taronja per esmorzar. Són les 7 de la tarda i la panxa es queixa com mai. No tinc ni forces per aixecar-me de la cadira. Per sort, la mestressa em porta el sopar puntualment. Al menjador de la caseta de fusta elevada, hi ha una taula, tota per a mi. La filla de la casa deixa una safata circular, tapada amb una tela mosquitera, a sobre de la taula. La destapa i se'm fa la boca aigua. Tinc una truita al punt, poc feta com m'agrada, pollastre rostit, patates fregides, un caldo, una mena de botifarra seca passada per la paella i un enciam passat per la paella amb oli de soja. Quin festival! Quan començo a menjar no puc para, m´ho empasso tot en qüestió de minuts, emetent petits suspirs de plaer.

Satisfet, observo els plats buits. No he tocat les tres mandarines que tinc per postres. No soc un amant de la gastronomia, però avui ho he gaudit com poques vegades recordo...El que fa la gana.

He sopat, com diria l'Hector "como si no hubiera mañana". Un àpat que haguès estat molt millor en companyia.

Estic tan tip que em costarà dormir.

De matinada em desperto pel concert a càrrec dels galls afònics que hi ha al poble. Han començat quan encara era fosc i no han parat. Obro la mosquitera que havia col·locat al llit i començo el dia. Són les 6.30, a les 7, ja tinc l'esmorzar a taula. Un cafè soluble i una crepe de sucre que no tindrà el mateix èxit que el sopar de la nit anterior.

Embarco la moto, ja batejada com la Hotxi, en una canoa motoritzada i fem un passeig pel llac. Ens movem lentament per les aigues fredes. Observo la jungla esperant veure la fauna local, no tinc sort. De tant en tant, alguna caseta es deixa veure a la platja, enmig d'una selva espesa, els pagesos fan la seva vida. Remuntem un riu que ens porta fins a la cova Hang Puong. Uns 300 metres de riu que entren dins d'una roca per tornar a sortir a l'altre extrem. Amarrem la canoa i baixo a inspeccionar la cova. De fons, els crits dels rat-penats. Unes dones rasquen les roques i recullen alguna cosa. M'hi acosto, les miro, els hi pregunto que cullen. Vull veure quina mena de mineral cullen. M'ensenyen els excrements dels animalots que dormen caps per avall. Estàn netejant la cova. Molt bé David! Tots quatre esclatem a riure, per uns moments no sento els crits dels rat-penats, ressonen els nostres riures.

Un passeig més amb canoa i em deixen a Dau Dang, per veure un salt d'aigua.

En principi, d'aquí haig de seguir una carretera fins al meu proper destí. M'han enganyat. Estic atrapat a la selva i haig de pagar a l'amic del noi que m'ha portat per a que em deixi a la carretera. Una altra canoa.

Ja soc a la carretera. Asfaltada. Però al cap de pocs quilòmetres punxo la roda del davant. La canvio i em donen la mala notícia. La carretera que pensava agafar no és aquesta. M'he desviat uns quants quilòmetres al sud, quan havia de seguir en direcció oest. Em toca fer 100 km de més. 

Plou. Famílies senceres es ignoren la pluja, amb l'aigua pels genolls continuen treballant els seus camps d'arròs. Més búfals que tiren dels jous, algun muticultor.

Cansat, m'aturo a 120km del meu destí. Faré nit en aquest hostal de carretera. Tinc gana, però no serveixen menjar. Em diuen que el restaurant més proper està a 40km. Vaig de casa en casa demanant si els hi puc comprar alguna cosa. Trobo una botigueta on em venen fideus instantanis. Soparé amb ells. Xerrarem del meu camí, de la meva vida, beurem licor d'arrós.

M'en vaig a dormir.

Ben d'hora al matí engego la Hotxi. No m'he enrecordat de donar-li esmorzar, uns 100 km més tard, em deixa tirat. No em costarà trobar un home qui s'ofereix a portar-me betzina, em cobrarà quatres vegades el preu. És un dels tants estafadors que, malauradament, m'he trobat aquí al nord de Vietnam. Ara, quan demano alguna cosa, ho m'ofereixen ajuda, desconfio. No m'agrada...

Arribo a Ha Giang seguint una carretera uniforme, amb relativament poc trànsit. Dino, i continuo 100km fins a Yen Minh, on hi arribo per carretera d'alta muntanya, convertint-se sovint en una pista de pedra gairebé vertical, oferint-me enormes vistes per sobre de les valls poblades.

Aparco la moto al garatge de l'hostal i a dormir. Demà començo una ruta per una zona aïllada ocupada per poblats de diferents minories ètniques del país.

Salut!

David