Aquest matí torna a fer fred. Abans de començar la ruta del dia, m'aturo a xerrar amb uns mecànics que tenen el garatge just al trencant. Fem un te i, com ja és habitual, m'ofereixen tabac que fumen aspirant d'un cilindre fet normalment de canya de bambú, com si fos una pipa d'uns 50 cm. Aquesta mena de pipes aquí són comunitàries. Qui arriba, obre la bossa de tabac que tenen a sobre la taula, agafa la pipa de la galleda on està en remull, bufa per expulsar les restes de tabac, després hi posa uns gramets de tabac que encén i fuma d'una sola calada.
Agafo el camí de la dreta en direcció a Meo Vac. Passats uns 40km necessito un cafè per refer-me de l'aire fred. A la cafeteria del poble, em serveixen el cafè vietnamita. Un got amb un dit de llet condensada i una mena de cafetera que tapa el got, conté cafè i aigua bullida. El cafè cau de gota en gota. Quan me'l bec, ja és fred. No m'ha servit de res.
Deixo enrera la carretera que ressegueix la muntanya, una estreta línia d'asfalt en la que clavo la mirada. Si miro a la meva dreta, la muntanya cau verticalment un centenar de metres. A la falda de la muntanya, han aconseguit llaurar estretes feixes pel cultiu d'arròs, te o simples hortets. Hi ha gent treballant-t'hi, sembla que hagin de caure muntanya avall.
A banda i banda de carretera, em vaig trobant amb els colors vius dels vestits tradicionals que porten les dones de les minories ètniques de la zona. Els homes porten pantalons acampanats, jaqueta i boina negres. Una bufanda de ratlles de colors donen vida a l'uniforme.
Després de l'enèssim revolt, un gran canyó separa les muntanyes per deixar passar el riu estret.
Arribo a entendre una dona que em diu que no és la millor temporada per visitar l'àrea. El cel està ennuvolat, els camps d'un verd marronós. M'imagino com és a l'octubre, els camps llaurats, de colors, el cel, blau.
Seguint la carretera, arribo a Dong Van, meravellat pel canvi de paisatge a cada revolt, mirant tímidament el precipici i apretant les dents inconscientment. Una curta pausa i continuo.
Trobo una festa en una casa aprop de la carretera. Les dones llueixen els seus vestits de colors, els mocadors al cap lligant el seu llarg cabell. Beuen cervesa i aiguardent separades dels homes, que es reuneixen uns metres més enllà. A partir d'aquí, el paisatge cedeix el seu protagonisme a la multitud de gent que em trobo per la carretera. Grups de joves a peu, parelles en moto, noies aturades en un replà a tocar la carretera, parelles novells que se sinceren a l'ombra d'un avet, tots enfundats en uniformes alegres, han deixat a casa la falç i l'aixada, avui és festa.
Algunes cascades baixen del cim de les muntanyes i fan patinar l'aigua per la roca, a pocs metres de la carretera.
Un descens vertical que em tapona les orelles i passo de llarg Yen Minh, faré nit a Ha Giang.
Un altre te matiner amb la família que té la casa al trencant cap a Bac Ha i començo una etapa molt dura. Enfilo la carretera de muntanya alpina. A mesura que vaig pujant la boira es va fent més espesa. Perdo la visibilitat, intueixo les valls per sota la muntanya, em sento als núvols.
La Hotxi continua a bon pas fins al trencant cap a Xin San, aquí ja m´hi veig, només em queden 40km.
No trobo la continuació de la carretera, uns nois del poble, que juguen a futbol m'indiquen el camí, necessitaré l'ajut de dos homes per fer passar la Hotxi per sobre de les enormes roques que han tapat la carretera, dubto però m'animen a continuar....
- Cap problema - Diuen seriosament.
Primer obstacle superat, la carretera, a vegades asfaltada, puja verticalment. Un festival de colors baixa de la muntanya, és un grup de dones que tornen del camp, el color taronja i groc dels seus vestits donen llum a la carretera, una gran aparició.
Sembla que les condicions de la carretera milloren, començo el descens. Estic una mica cansat per l'esforç de moure'm entre les roques vigilant no punxar cap roda i mantenint la Hotxi dreta. M'aturo a descansar mitja horeta, confiant arribar aviat, només em queden 30km.
Els pobles ja apareixen en intervals més llargs fins que de cop, la carretera s'esborra, sepultada primer per roques enormes i després per fang que fa patinar les rodes. Avanço molt lentament. Un noi que torna a casa amb el seu búfal d'aigua em mira, anem a la mateixa velocitat. Un gos borda, jo, lluito contra el fang.
Finalment, arribo a un trencant on em rep una carretera asfaltada. Miro l'hora, he trigat 5 hores en recòrrer els últims 30km. Giro cap al nord, en direcció a Can Cau. Demà hi ha mercat, passaré aquí la nit. Els somriures que em dediquen els vilatans m'animen a seguir endavant, ja queda poc. Em trobo amb un petit indret de només una desena de cases de fusta. No trobaré lloc per dormir, continuo 20km per la carretera fins que, esgotat, arribo a Sim Ma Cai, a escassos metres de la frontera amb la Xina.
Entrego el meu passaport a la recepcionista i, mentre descarrego la motxilla de la Hotxi un agent de duana m'insta a marxar del poble. Diu que és una zona de frontera, no tinc permís per quedar-mi.
- És fosc, estic cansat, no vull fer ara 30 km més fins a Bac Ha.
L'agent fa una trucada.
- Està bé, et pots quedar. Però demà a les 6 del matí has de sortir del poble.
- A les 6? I una mica més tard? - Pregunto.
- A les 7. Ara entres a l'hotel i no surtis fins demà.
- Però tinc gana! - Necessito sopar.
- No pots surtir. - Diu l'inflexible agent.
Decideixo marxar, faré els últims 30km a la nit, amb boira, amb calma.
Celebro la meva arribada a Bac Ha aixecant els braços, com un pilot de motociclisme quan veu la bandera de quadres. Estiro les cames, crido, baixo de la moto i sec a terra a la porta d'un hostal, surt el recepcionista i em convenç per quedar-m'hi.
M'aixeco d'hora i esmorzor amb força per arribar en plenes condicions al mercat de Can Cau. Deixo la motxilla a l'hostal i torno a la carretera de Sim Ma Cai. Un control policial m'atura a l'entrada del poble. Em demanen els papers de la Hotxi que són a l'hostal. Negocio la multa amb el policia, aconsegueixo pagar una tercera part, 100.000 Dongs (4 euros).
Enfilo la recta cap al mercat i ja hi veig la multitud de vestits de colors que es mouen entre les parades de roba, entre les parades de menjar on els visitants xarrupen la sopa de fideus, entre les carnisseries que despatxen carn de pollastre, de porc i de búfal, i entre les paradetes carregades de complements per als vestits de colors de les dones, joies i articles importats de la Xina.
Sortint de la carpa em trobo amb el mercat d'animals. Els compradors comproven l'estat dels caballs, porcs, búfals i vaques. També hi trobo souvenirs pels pocs occidentals que hem vingut. M'estic acostant a la zona turística.
Assentat en una pedra, soc testimoni de la compra d'un enorme búfal. L'escenari és de conte. El mercat està situat en una vall envoltada de muntanyes verdes on hi han escolpit les ja típiques feixes o terrasses. Desfilen les dones en els seus vestits de color taronja, groc, lila, vermell i verd.
Trigo unes quatre horetes de Bac Ha fins a Sa Pa. Abans, m'aturo a dinar a Lao Cai, ciutat fronterera amb la Xina. Atravesso el pont i em sobta trobar-me amb alts edificis de construcció, trànsit, fressa, un mercat que sembla haver atravessat la frontera col·locant-se al cantó vietnamita, una estació de tren. Soc a la ciutat, després de molts dies per la muntanya. Dino i continuo per la carretera perfectament asfaltada.
Abans d'arribar a Sa Pa em retrobo amb la boira, és com una fina pluja. Em quedo al primer hostal que m'ha cridat l'atenció, al davant del llac, amb vistes a les cases colonials de l'altra banda.
Una dutxa i cap al bar. Sa Pa és considerada la capital turística de les muntanyes del nord de Vietnam. És molt turística, tinc ganes de conversa, espero trobar-la aquí.
Sec al tamboret lliure que hi ha a la barra, demano la meva bia (cervesa), em giro i saludo a un noi que beu també sol a la barra. Coneixem una colla d'amics que fa una estona que hi són i, tots junts, fem còrrer el tequila i les cerveses explicant-nos les nostres anècdotes. Me'n vaig a dormir ben entrada la matinada.
Ressonen les campanes de l'esglèsia a la plaça del poble. La Hotxi em porta de visita pels pobles de l'àrea. Els riures de la colla de 9 nenes que m'acompanyen a fer un volt pel primer poblat on m'aturo, trenquen el silenci. Juguen, riuen, passen l'estona tirant pedres al riu mentre jo faig alguna foto. Quan decideixo tornar, les meves amigues abandonen la disfressa innocent i es converteixen en ferotges caça turistes. Insisteixen en un acceptable anglès que compri el que m'ofereixen, se'm farà difícil desfer-me, una situació que es repetirà diverses vegades als voltants de Sa Pa.
Circulo entre poble i poble, passant poca estona als pobles, fugint de les venedores i gaudint d'un paisatge preciós, i un ambient una mica contaminat pels dòlars.
Un dia i mig és per a mi suficient aquí Sa Pa. Començo a acostumar-me al paisatge i la gent de l'àrea, ja no em sorprenc tant com al principi. Crec que toca un canvi. Un te i una pasta de xocolota que trobo a la fleca occidental del poble serà el meu esmorzar abans de tornar a l'emboirada carretera. Torno a anar molt lent per una carretera, a estones, ben asfaltada. En tots aquests dies pel nord, encara no he vist el cel blau, llavors, com si em concedíssin un desig, de cop, al pas de muntanya, s'obre la boira i em revela un cel blau elèctric. Sento l'escalfor del sol a l'esquena, ja no tinc fred. A baix, un mar de núvols blancs sepulten una vall. El descens em porta fins allà, el cel blau es camufla al darrera de l'espesa capa de núvols blancs que deixen anar una fina pluja, convertint la carretera en una pista de patinatge.
Avui, però, els Déus s'han aliat amb mi, i pocs quilòmetres abans d'arribar a Lai Chau, els sol torna a escalfar la meva esquena. Ja em puc treure alguna capa, la temperatura aquí, a les muntanyes de l'oest és força més alta, el paisatge, més sec. Continuo conduint al costat del riu vermell fins que s'aixampla formant un llac. He arribat a Muong Lay. Una ciutat que està totalment en construcció. Els carrers són llargues línies de pols amb cases típiques dels poblats a banda i banda. Una mestressa rega el carrer just al davant de casa, això farà que durant uns minuts, el trànsit que hi circula, no aixequi la pols.
Una ciutat molt estranya, no gaire acollidora. Un pont de fusta provisional em porta fins al carrer principal on trobo un home que em porta a casa seva, a fer-la petar, interessat per la meva aventura, li explico tot el que puc. Mengem uns curiosos snacks, una fruita que sembla una oliva verda, embolicada en una fulla d'enciam i sucada amb sucre.
A Muong Lay, hi ha només un hotel. Al cim d'una muntanyeta amb vistes al llac. Per arribar-hi haig de fer 2km empassant-me la pols que aixequen les motos del davant meu i les escavadores que construexien el carrer.
Arribo marró a l'hotel, avui m'he empassat molta pols, em ploren els ulls, un altre dia dur a la carretera.
Després de la merescuda dutxa, soparé en companyia d'en Bernhard. Un alemany de 50 anys que per tercer any consecutiu viatja en bicicleta pel sud-est d'Àsia. Ens envejem mútuament, ell enveja el meu viatge, jo, que cada any agafa tres mesos de vacances.
M'aixeco molt d'hora, segons em diuen tinc dues hores fins a Tuan Giao i d'allà un parell més fins a Son La. A les 7 m'aturo a esmorzar en una botigueta de la ciutat. El gos em borda, però puc entrar. A dins, engabiats, ocells de totes mides i colors observen com mastego les Chocolate Pie, una mena de phosquitos vietnamites. Un lloro, em parla en vietnamita, i a davant meu, un petit mico intentat obrir amb els dits el candau que el manté lligat a la cadena. Si ho aconseguís, podria sortir corrents uns metres i retrobar-se amb els seus parents a la selva, pobre bèstia.
M'empasso una mica de pols i ja soc a la carretera. Agafo el trencant per l'autopista 6. Una carretera asfaltada els 10 primers metres que s'enfila per una muntanya selvàtica.
- Una autopista! - Penso irònicament.
Em creuo amb noies uniformades amb els tradicionals vestits, algunes, però, porten ulleres de sol de plàstic.
Passats 30km em retrobo amb l'asfalt, no és de primera qualitat però és una treva per la lluita del dia. Faig alguna foto de la vall, de camps d'arròs inundats, comprovo la meva butxaca i me n'adono que he oblidat el passaport a la recepció de l'hotel.
Toca recular, tornar a lluitar contra els sotracs, d'anada i de tornada, tornar a empassar-me la pols de Muong Lay.
Unes hores més tard, m'aturo a dinar en una petita vila que trobo a només mitja hora de Tuan Giao. Aquesta ciutat, sense cap encant està connectada amb Hanoi per l'autopista 6, ara si, una carretera real, la primera que em trobo. La Hotxi s'emociona, ara sembla que tot va com la seda, aguantarà dues pujades, i s'aturarà, no es tornarà a engegar. Sembla que ha dit prou.
Són les 4 de la tarda, a 85km de Son La. Aturo a un petit camió, carreguem la Hotxi al remolc i triguem dues horetes en arribar a Son La.
El mecànic canvia un peça del motor d'arranc, em canvia l'oli i la Hotxi surt del coma. Ja torna a respirar. Problema solucionat. M'agrada Son La, la gent és molt agradable, se senten orgullosos de la seva ciutat i m'expliquen amb ganes, què haig de visitar.
Em costa mitja hora de rellotge fer-me entendre. Estic demanant si puc deixar la motxilla a la recepció mentre visito la ciutat i els seus voltants. Diferents trucades i finalment, entre la congregació de veïns que han acudit a ajudar-me, un, sembla que m'ha entès!
Trobar els llocs que vull visitar també serà un malson. Aquí ningú no m'entèn.
Tot i els problemes de comunicació, m'ho manego per visitar una cova farcida d'estranyes formacions rocoses i arribar al mercat on menjo un entrepà de truita. Els pà aquí, és un producte popular, una de les poques coses que van deixar els francesos quan van fugir de la seva Indoxina.
Avui, el sol torna a amagar-se al darrera d'una fina capa de núvols, ja soc a la carretera. Asfalt, bones vistes. Ponts penjants creuen el riu cap a planes perfectament llaurades, com dibuixos de color verd fets sobre la terra. Els poblats continuen al seu ritme, els bous i les vaques per la carretera, esperonats per petits pagesos. La Hotxi avança per l'autopista 6, dansant per la força del vent que bufa des del nord. M'aturo a Moc Chau, a fer un cafè i xerro amb la gent del poble. Parlem del temps i m'informen que d'aquí a uns 10km, trobaré boira, i fred una altra vegada, no hi ha treva a les carreteres del nord.
I així em veig atravessant una espesa pantalla blanca, circulo lentament, no veig res. L'impermeable que porto està completament moll. Ja no bufa el vent. De cop, a la cuneta, hi veig la figura d'un nen muntant dret un búfal, guiant a la resta del ramat, creuen la carretera.
Intueixo una silueta humana a la meva dreta, senyal que aviat arribaré a un poble. La boira comença a dissipar-se, arribo a Mai Chau, continuo, atravessant una carretera recta a l'oest del poble que atravessa perfectes camps d'arròs, fins a Ban Van, un petit poblat on m'allotjaré, a casa d'una família que ofereix un espai als hostes. Ban Van és un lloc molt tranquil, però no ho serà per a mi. L'home de la casa rep la visita d'un seu amic, acompanyat de 8 homes més. Soparé i beuré amb ells. En Minh, és l'únic de la colla que parla anglès, em farà de traductor fins que el vi vietnamita l'obliga a parlar la seva llengua materna. Els crits i riures ressonen amb força a la petita casa de fusta. Volen que entengui la cultura vietnamita, espero que no es basi només en això:
Demà és el meu aniversari, entre brindis i brindis, intento fer entendre als altres comensals la importància de la data. No m'ensurto.
L'Endemà ho celebraré. Plou a Ban Van, un fina pluja que sembla un núvol visitant els carrers del poblat. Després d'esmorzar engego la Hotxi, passem uns quants quilòmetres de boira i pluja, lentament fins a Hoa Binh. Des d'aquí, fins a Hanoi, ja no tornaré a trobar més de 20 metres lliures d'edificis. Concentrat, amb els ulls ben oberts, ja no em fixo en els animalsque poden saltar a la carretera, ara, tens, intento esbrinar quin serà el moviment de la moto que ve de cares, de la que m'avança per la dreta, de la que s'incorpora per l'esquerra, del camió aturat....Ja no esquivo animals, sinó la multitud d'scooters, autobusos, camions, cotxes i vianants. Ja a Hanoi, el trànsit de dues rodes s'intensifica. Un eixam de motos espera el llum verd dels semàfors, quan el veuen, surten disparades com si fos una cursa. Ara guanya el noi, segona la iaia, la segueix un repartidor amb més de 10 paquets carregats on ha pogut, la Hotxi, tot darrera.
A l'alberg, no em costa convèncer als lonely planeters per celebrar el meu aniversari. Un grup de 20 persones ens mourem pels bars occidentals del casc antic. Una festa amb gent amb qui puc parlar extensament, feia molts dies que no xerrava tant. M'imagino celebrant aquest dia amb els qui realment m'importen.
Em quedaré a Hanoi 5 dies més, esperant l'extensió del visat. Em perdré pels carrers laberíntics del casc antic, les voreres, totes, ocupades per motos aparcades, sonen els claxons contínuament, tastaré el menjar de les paradetes del carrer, em cansaré de rebutjar tot tipus de productes o serveis que, insistentment, m'ofereixen, em relaxaré fora del circuit turístic gaudint d'un clima benèvol a la vora del llac, amagat del sol sota l'ombra d'un arbre i gaudint de la brisa refrescant que s'aixeca de l'aigua, compartiré més cerveses amb els meus amics rossos que vaig trobant, visitaré la plaça Ba Dinh, des d'on en Ho Chi Minh, l'any 1945 va llegir la declaració d'independència, i ara, escenari de les celebracions nacionals, intentaré entrar al mausoleu, però faré tard (ho tornaré a provar abans de marxar) i, presencio el genuí espectacle de les titelles d'aigua. Tinc la sensació que tot el que es fa en aquesta país, ha de ser amb aigua. Els fils no pengen del sostre, s'amaguen a l'aigua de la petita piscina col·locada a l'escenari just al davant d'una reproducció petita d'una porta antiga de la ciutat que camufla els titellers, a l'esquerra de l'escenari, els músics i cantants.
Salut!
David
Feliç aniversari, que ho disfrutis。
ResponElimina祝你生日快乐。
Felipe