6. Sol, Ombres, Ànimes

Sembla que arribo en hora punta. Entro a Hué atravessant el riu Perfumat per un pont de ferro que compartim els vehicles de dos rodes amb el ferrocarril. Les vies passen passen pel centre del pont, dues estretes plataformes de ferro separades per una valla formen els dos sentits de la ràpida circulació de motos i bicis.

Després d'aquests dies de pluja, tinc ganes d'arribar a una ciutat, de socialitzar-me.

Aquesta és una ciutat històrica, agradable. L'any 1802, l'emperador Gia Long, fundador de la dinastía Nguyen, va establir la capital vietnamita a Hué, desplaçant-la de Hanoi, en un intent d'unificar el país. Malgrat que Gia Long va arribar al poder amb el suport dels francesos, la construcció de la seva ciutat imperial fòu un concepte plenament xinès, similar a la ciutat prohibida de Beijing.

No serà un passeig agradable. La mitja hora que camino fins a la ciutat imperial, m'hauré de treure de sobre tots els moto-taxistes, conductors de cyclos, taxis i venendors que quan em veuen surten dels seus establiments cridant la meva atenció. Em canso de somriure i dir "No, gràcies". Acabaran amb la meva paciència, opto per ignorar-los i engegar als mes insistents. No puc fer més, em sap greu.

La ben conservada porta de cinc arcs, Ngo Mon, és la principal entrada. Des de dalt, hi tinc les vistes del que queda de la ciutat imperial, després de la pluja de bombes i els atacs sofertos durant els anys de conflicte.

El recinte emmurallat, està farcit de pavellons, temples i palaus d'estil xinès de roca verdosa, humida. La vegetació és espesa, semi salvatge, els principals edificis han estat finament restaurats, en les zones més allunyades només hi trobo runes aïllades del circuit turístic.

En una de les esplanades, un avorrit elefant espera que el seu amo convenci un turista per muntar-lo.

Durant la dinastía Nguyen, la ciutat es va convertir en un famós centre pels intel·lectuals, per l'estudi d'arts, i d'aprenentatge Budista. Amb l'abdicació de l'emperador Bao Dai, Hué va perdre el seu estat de ciutat capital i començà una època de disturbis polítics i socials originats per una èlit classe inte·lectual anti colona.

Trencant amb la tradició de dinasties anteriors que enterraven els cossos dels emperadors en el poble d'origen dels seus ancestres, els Nguyen van construir uns magnífics mausoleus a la vall del riu Perfumat, allunyats de la ciutat, monumentals complexes emmurallats on deixarien descansar les seves ànimes. Seguint el riu, la Hotxi em porta primer a un petit poble on hi trobo les grans cases ajardinades que construiren els emperadors pels seus mandarins. Un llarg passadís d'arbres condueix fins a l'entrada principal de la casa que, sovint, està precedida d'una piscina poc profunda de flors de lotus i nenúfers. Avui, continuen habitades pels seus descendents.

Uns quilòmetres més al sud, hi trobo la particular pagoda de Thien Mu, situada en un antic temple Cham. A meitats del segle XX, Thien Mu ja era un conegut centre budista d'oposició al colonialisme, però avui és més recordat per un dels seus monjos, Thich Quang Duc, qui, com a protesta pels excessos repressius del règim del president Ngo Dinh Diem, va ser conduit en un Austin blau fins a la llavors anomenda Saigon i es va immolar a l'estil bonzo l'any 1963. L'escena va ser captada per la premsa internacional, i avui, una còpia de la foto i el cotxe original es troben dins del recinte.

Una estreta carretera em porta fins a una l'Arena Reial, una plaça de totxos vermells on els elefants (símbols del poder de l'emperador) lluitaven contra tigres per entretenir als mandataris. Els elefants, pel que representaven, no estaven autoritzats a perdre, per tant, moltes vegades els seus enemics d'espectacle tenien les ungles i ullals tallats.

S'està fent tard, decideixo visitar només dos mausoleus, el de Tuc Duc serà el primer. És un gran complexe amb diverses estructures on hi trobo la tomba d'aquest emperador-poeta romàntic, la de la seva primera dona i la d'un seu fill adoptiu que fòu emperador durant uns anys.

Tuc Duc, va constuir aviat aquest mausoleu, indret on passà uns 16 anys, pescant, escrivint i relaxant-se mentre occident començava a amenaçar la independència del seu país.

A banda de les tombes, en aquest recinte també emmurallat, hi trobo les residències reials, un teatre i un petit llac amb un pavelló en una de les vores.

El segon que visitaré serà el mausoleu de l'emperador-titella Khai Dinh, admirador de l'art francès. Aquest és totalment diferent. Situat en un turó i visible des de la carretera vermella, una única estructura que es podria considerar barroca domina les vistes sobre una plana de camps verds d'arròs. Les escales porten a una primera esplanada on soldats, cavalls i elefants custodien dos obeliscs-minarets abans de pujar els últims metres i trobar la impressionant tomba de l'emperador. Una estàtua de l'emperador assegut al tron, daurada i de tamany real, domina la sala amb impressionants relleus fets de roca i vidre. Una enorme pintura de nou dracs al sostre em recorda que encara no estic recuperat del meu mal de cervicals, però millora.

Hué és gris, amb una permanent fina capa de pluja semblant al paper d'arròs que fan servir per embolicar els famosos Nem (rotllos de primavera). Necessito sol, platja. Marxo cap a Da Nang, 100 Km al sud seguint l'autopista 1 paral·lela a la costa. De cop, la plana carretera comença l'ascens a la muntanya. Des de dalt de tot, tinc unes vistes espectaculars de la costa i la via del tren que dibuixa dues línies paral·leles uns metres per sobre de l'oceà. Després de pocs quilòmetres ja soc al coll, començo un ràpid descens. Ara l'aire és més càlid, el cel blau.

Un cop a Da Nang, corro cap a la costa. Trobo una platja només ocupada per alguna barca de pescadors. Però porto massa roba, tinc calor. Arribo a un hostal a 30 metres de la platja, on alguns tranquils occidentals es relaxen a l'ombra. Em trec les botes, ja porto xancletes.

Passejo per la platja, algunes onades agressives que em deixen totalment xop, m'allunyen dels meus pensaments. És hora de socialirzar-se. Trobo els meus nous amics amb cara de preocupació. Acaben de rebre la notícia d'un greu terratrèmol al Japó i l'alerta d'un important tsunami. No tenim més informació, no sabem si estem en perill, som a tan sols uns metres de la platja. Una de les noies ens intenta convèncer per deixar la costa i enfilar-nos a les muntanyes de marbre que tenim aprop, a 150 metres sobre el nivell del mar. Ens connectem a internet i sembla que a Vietnam no hi ha perill. Ens quedem. Penso en la mala sort de les ànimes japoneses, he llegit que el terratrèmol ha estat devastador, i en les properes hores, el tsunami pot empitjorar la situació.

Al matí següent tot està en calma. M'informo de la trista sort de molts japonesos. Observo l'oceà.

Agafo el meu llibre i m'aïllo en una platja deserta que trobo on els resorts en construcció encara no han arribat. D'aquí uns anys, o potser mesos, uns 20 km de costa estaràn ocupats per resorts de luxe que s'apropiaran de les platges, tinc la sort de ser un dels últims turistes lliures.

Quan n'he tingut prou, em trobo tres homes asseguts a l'ombra, a prop de les roques, en una de les plataformes de ciment cobertes per un sostre de palla propietat d'un petit establiment que serveix menjar i beure, una mena de "xiringuito". Em conviden a acompanyar-los, em deixo portar atret pel só de la guitarra. Hauré de beure el licor d'arròs, cantar i mirar els videos pornogràfics que en Thao m'ensenya a la pantalla del seu mòbil. Mengem minúsculs cargols de mar que tenen gust a sorra, bevem més licor. Intento marxar, no em vull passar la tarda bevent un "xupito" cada dos minuts. Diuen que em conviden a casa d'en Thinh, el panxut que toca la guitarra. La cosa no pinta gaire bé, estàn completament borratxos. Tot i les seves queixes, m'acomiado i me'n vaig.

- Ah! Honda! - Crida i riu en Thao.

Han decidit perseguir-me i ara em trobo en una cursa, perseguit per tres scooters. Estic fugint de tres borratxets motoritzats que se'n riuen de la Hotxi. Obro una miqueta més el gas i en pocs minuts ja els he deixat enrera, potser han abandonat.

L'endemà faig cap a l'antiga Hoi An, un centre històric i de fusió arquitectònica per les influències xineses, japoneses, vietnamites i occidentals. Els estrets carrers a tocar el riu Thu Bon són els més actius de la ciutat, un mercat i dos ponts que porten a les respectives illes són, a banda de les impressionants masies xineses, els llocs més interessants de la ciutat. Molts establiments ofereixen roba feta a mida, des de sabates fins a barrets. Els carrers són, de fet, un gran aparador per turistes.

Fa calor, deixo una estona la ciutat i me'n vaig a la platja, una llarga línia de sorra blanca que rep les onades de l'oceà.

Al vespre, una passejada, un bon sopar i avorrit miro el rellotge electrònic penjat a la paret. La imatge de l'oncle Ho, somrient, destaca per sobre del calendari, el rellotge i el termòmetre digitals. Marca 31ºC. Torno a l'hostal per passar unes hores agradables al bar, xerrant amb el meu company d'habitació.

Avui he decidit visitar les runes Champa de My Son i fer cap al sud. M'aturo a fer un cafè i em cobren dues vegades més del que vaig pagar ahir en un altre lloc. Quan pago i em preparo per reprendre la marxa, la mestressa li pregunta a la cambrera quan he pagat. Després de sentir la resposta, la mestressa es mira la noia amb una expressió que no puc desxifrar.

Recordo els "Hello's!" que em dedicaven els comerciants a Hoi An, intentant aconseguir una venda, recordo el nen en bicicleta que quan em veu passar crida: "One dollar!". Una trista tònica que es va repetint dia rera dia.

Penso en aquest país, en tot el meu camí fins ara i, deixant de banda l'aïllat nord, crec que és un país venut on tot continua a la venda. Estic desencisat. Tot és negoci aquí, sobretot en el meu camí des de Mai Chau fins aquí, tothom busca un profit inexistent, em costa creure en els vietnamites.

Les runes de My Son es troben a 45 km de Hoi An. Un camí empedrat a l'ombra em porta fins a diferents punts on hi trobo torres, temples i magatzems. No es pot comparat My Son amb Angkor Wat, però té el seu encant, runes de totxo vermell enclotades en un indret selvàtic, castigat per les bombes durant la guerra. No em desvio dels camins empedrats, m'informen que es possible que encara hi hagi bombes actives a l'àrea.

Quan acabo la visita cultural del dia, la Hotxi em porta un altre cop per l'autopista 1. Una dona simpàtica que em veu aturat, consultant el mapa, em demana que em quedi a dinar al seu restaurant de carretera. Dinarem junts, parlem de la Hotxi, del meu viatge, m'ofereix els seus millors plats i em cobra un preu raonable, el que paga tothom.

Passo de llarg el poble de My Lai, malauradament famós per un dels capítols més sanguinaris de l'atac dels Estats Units durant la guerra. Avui, un parc memorial mostra una galeria de fotografies de la desgràcia. No m'aturo, continuo fins a la platja de My Khe. Una llarga línia de sorra blanca buida. Al nord, una colla de nois juga a futbol. Uns metres més al sud, els restaurants cuinen peix fresc.

Em sento atret per la olor que desprenen aquests establiments. Una dona, mou enèrgicament els braços i es col·loca al davant de la Hotxi, aturant-me. Em convenç el preu. Em quedaré a sopar.

Quan sec a taula, em porta la carta i els preus són 4 vegades més cars del que m'ha dit. Ja hi tornem a ser, penso.

Durant els minuts que intento fer entendre a la dona que no penso sopar aquí, que és car, s'acosta una desena de vietnamites que criden pensant que així entendre el que em diuen. Un noi em crida a l'orella. Li faig saber que no funciona.

Finalment, una noia, la Linh, que parla perfecte anglès m'ajuda a resoldre el problema. Ha estat un malentès, el sopar que he demanat no estava a la carta, i pagaré el que la dona m'havia dit en un principi.

Quan encara no he tocat el meu peix, la Linh, torna. Em demana que comparteixi taula amb la seva família, que el seu pare em vol convidar. El pare de la Linh acaba de tornar a Vietnam després de 30 anys exiliat a Estats Units. Acabaré amb la família bevent cervesa i compartint peix i marisc.

Em costa trobar un lloc suficientment net a la pineda de davant la platja per acampar. Ja és fosc, planto la tenda i em quedo una estona reflexionant, de cares a l'oceà. La mala imatge que tenia dels vietnamites està canviant. El pensament del matí ara trontolla. Avui, m'he trobat tot de gent honesta, desinteresada. A tot arreu hi ha gent de tot tipus, ànimes diferents, sol i ombres. A l'horitzó la llum dels vaixells de pesca dibuixa una línia recta de llums blanques, com si fos una ciutat flotant.

Em desperten els cops del matxet d'una dona amb el típic barret cònic. És molt aviat, encara no són ni les 7 del matí però ja fa calor. Un banyet a la platja per acabar-me de despertar, recullo les meves coses i cap a la carretera. M'aturo al poble per un esmorzar tropical. Una dona d'uns 30 anys obre un coco amb tres moviments àgils amb el matxet. Pel que he vist fins ara, és una eina que petits i grans controlen perfectament.

Una carretera alsfaltada, però mal conservada em separa de la costa. Atravesso una plana, en direcció oest, entre poblets fins que començo l'ascens. Soc a l'interior del país, en direcció a la frontera amb Laos. Hi ha trams de la carretera que estàn permanentment a l'ombra, la vegetació és espesa. Fa fresca. Al coll de la muntanya tot canvia, començo el descens atravessant pinedes, ara, el sol crema, passo a través de poblats de casetes de fusta, els carrers, de sorra i pols.

Kon Tum, a la vora del riu Dakbla, és una de les ciutats més importants de la zona. Envoltada de poblats de les minories Sedang, Gieh Trieng i Rongao a tan sols 80km de la frontera laosiana.

Em crida l'atenció una esglèsia de fusta imponent, hi ha molts temples catòlics en aquesta part de Vietnam. Uns petits vietnamites de 50cm, somrients i juganers s'acosten i juguem una estoneta. Són els graciosos nens de l'orfanat que hi ha just al darrera de l'esglèsia.

A cada poble que visito de la zona hi trobo un rong. Són cases elevades sotingudes per columnes de fusta tan comunes al sud-est d'Àsia, però amb particular sostre d'uns 10 metres. Són cases comunes on se cel·lebren reunions, festes, judicis i sacrificis. A totes, hi trobo una imatge de l'oncle Ho.

Passo estones als pobles observant com carros de bous atravessen el riu, els nens de pell fosca es banyen i juguen, les dones carreguen els cistells de banda a banda, a dalt, al poble,, la vida continua tranqui·lament sota el sol alt del migdia, sense ombres, bufa el vent.

Decideixo tornar a la costa, he estat molt bé a Kon Tum, la gent m'ha tractat molt bé, però tinc ganes de platja. Avui fa núvol, el vent és fort. Avanço en direcció sud per l'autopista HCM fins que arribo al llac volcànic de Bien Ho. Una aturada curta de mitja horeta i giro cap a l'est, continuo per l'autopista 14 fins Quy Nhon. Abans d'entrar a la costa, pujo a un turó al nord de la ciutat on quatre torres Cham dominen la vista sobre la plana i la costa.

M'he quedat una setmana atrapat a Quy Nhon. Trobo llit en un lloc familiar al davant de la platja, em passo les tardes jugant a futbol a la sorra i els vespres gaudint de les ànimes viatgeres que van arribant a aquesta mena de teranyina que t'atrapa. Els nouvinguts, ràpidament, s'uneixen i enriqueixen la petita família formada aquests dies.

La lluna s'emporta les llargues ombres del dia, assentats de cares a la platja observem les estrelles. Demà també farà bon dia. Les sorolloses onades esclaten amb força, escombrant la platja.

Salut!