7. La Hotxi

Quy Nhon ha marcat un abans i un després en el meu viatge per Vietnam.

M'hi he estat una setmana aquí, on no hi ha res a fer. Les hores passen jugant a futbol a la platja, llegint i conversant amb els meus nous amics viatgers.

Em costa marxar d'aquí, m'he fet amic de la mestressa de l'hostal, els nous clients em prenen com a un treballador de l'hostal. Però avui fa núvol, a més, ja toca tornar a fer camí.

Marxaré amb en Sonr i l'Sven, dos holandesos motoritzats que també fan cap al sud. Seguim la carretera de la costa que ens regala unes vistes impressionants sobre l'avui nerviós mar de la Xina Meridional. Un descens màgic ens deixa a Dai Lanh, sota una intensa pluja càlida. No podrem gaudir l'encant d'aquest poblet de pescadors. Trobem allotjament en un bungalow al davant de la platja.

Quan estem acabant amb la reserva de cerveses 333 del bar, es presenta l'amo. Es presenta amb el seu nom anglès, Jimmy. Va tenir la sort de sortir a l'estranger a estudiar, a Londres, hosteleria. Les seves ganes de conèixer Europa el van portar a treballar uns cinc anys a Suïssa, començant a la cuina per guanyar-se la confiança de l'amo i acabant convertint-se en la mà dreta del propietari, un home ja vell, casat i sense descendència. En Jimmy encara era a Suïssa quan el propietari va morir, deixant una quarta part de la seva fortuna al, qui considerava, el seu fill vietnamita. Així, aquest noi de 29 anys, ha tornat al seu país a formar una família i a comprar terrenys al davant de la platja somiant algun dia quadruplicar el seu valor. Ens diu que amb diners a les mans, pot fer el que vulgui en aquest país.

La pluja i fort vent em fa passar la ressaca. No ens costarà arribar a Nha Trang.

Estic avorrit. Plou els dos dies que passo a la platja més famosa de tot Vietnam. El mar està remogut, l'aigua que arriba a la platja és bruta, segurament com a conseqüència de les constants precipitacions dels últims dies. L'únic que fem aquí és seguir la vida nocturna, de pub en pub amb altres turistes occidentals.

Segons les previsions meteorològiques, ha de ploure tota la setmana. Una mica més al sud, a Mui Ne demà passat farà sol. 

Ens separem. Finalitzo l'etapa a Phan Rang, ciutat costanera sense cap mena d'encant a uns 100km al sud de Nha Trang.

He seguit una carretera farcida de luxosos resorts de vacances que ocupen tota la costa, uns quilòmetres cap a l'interior, piscifactories.

Deixo enrera Phan Rang, alguna gota de pluja amenaça el que sembla un dia tranquil, però el vent s'emporta els núvols negres cap a l'interior. Ja soc una altra vegada a l'avorrida autopista 1 que atravessa pobles i ciutats en aquesta part del país densament poblada.

Segons la previsió meteorològica d'una de les pàgines web que consulto demà a Mui Ne ha de fer sol. Decideixo tornar a la carretera costanera, m'aturo a Ca Na, un petit poble de pescadors desordenat. Sento la amarga olor de la salsa de peix tan popular a la cuina vietnamita. La platja és bruta, plàstics i restes de vegetació arrossegada a la platja camuflen a un petit vietnamita que defeca tranquil·lament a la sorra. Els vaixells de pesca amb els seus ulls de tauró pintats descansen al port.

M'estic rostint, el paisatge és àrid. La via de tren corre paral·lela a la carretera a escassos metres del mar.

Busco aventura per una solitària carretera secundària i em trobo amb unes enormes dunes de sorra. A baix, un enorme llac, a dalt, alguns vietnamites es diverteixen conduint quads.

Des d'una terrassa al passeig de la platja observo el mar excitat. Espero la meva daurada a la planxa escoltant  música techno-comercial horrible que sona des del petit restaurant. Un rus enorme lluita contra les ones enfilat a la taula de windsurf que ha llogat en un dels molts resorts que, literlament, ocupen la platja. 

I quan em desperto, fa sol. Un dia esplèndid. Agafo la Hotxi amb la intenció de trobar un lloc tranquil per llegir a la platja. Faig 20km i no trobo cap trosset de sorra neta que no pertanyi a cap resort. Passaré un parell d'horetes a l'ombra d'una palmera en una platja envoltat de xarxes de pescadors i multitud de branques i fulles que ha portat el mar. La costa vietnamita està en un alt perill d'extinció.

A partir de Quy Nhon, el ritme del viatge ha disminuït, en part perque no tinc ganes de deixar a la Hotxi. Avui de camí a Vung Tau, la meva amiga de dues rodes m'ha tornat a portar a través de camps d'arròs que semblen un verd oceà, acompanyat pel miler de motoristes que m'han seguit a cada etapa, veient com al sud de Vietnam el catolicisme encara està de moda (hi ha moltes esglèsies en construcció), passant per davant d'extraordinaris jardinets que fan servir de cafeteries, gairebé sempre buits, i frenant i sortint de la carretera empès pels conductors kamikazes.

En un altre poblet de costa, conec a la Rose. Un dona simpàtica que després d'haver estudiat anglès a la universitat va trobar feina en un dels resorts de la zona. Va estalviar tant com va poder i ara regenta un petit restaurant al davant d'una platja sense nom. Somia en que algun dia el seu negoci creixerà, de moment, només té l'ajut de la seva filla. Avui, ningú no dina al restaurant.

Homes musculosos, nois joves  i dones fortes traginen les caixes de sardines que descarreguen els vaixells de pesca que acaben d'arribar a la platja de Long Hai. El moviment és frenètic. La multitud, la majoria dones sota el típic barret cònic s'afanyen a carregar els carros amb els cistells de peix fresc. Els gossos intenten fer-se amb un àpat fresc, però sovint són estovats pels propietaris dels carros. Un home mòl gel en una serra. No passaré desapercebut, la gent se m'acosta per parlar o demanar-me almoïna. Una nena d'uns deu anys, molt prima, vestida amb el seu pijama brut persegueix els carros i es fa amb les sardines que cauen a terra després de cada sotrac. Quan li criden l'atenció fuig a corre-cuita. Em cau la cara de vergonya. Crec que pel que vaig pagar per la Hotxi tindria aquesta nena podria menjar peix durant quatre mesos.

Somio que algun dia aquesta nena es converteix en la Rose o en Jimmy.  

I així arribo a Vung Tau, la ciutat més al sud de la costa oriental Vietnamita. Tinc vistes de la ciutat des de les espatlles d'un Jesucrist gegant col·locat al cim d'un turó. Hauré de compartir les vistes amb vietnamites d'ulls vermells. Les escales fins al cim els fan suar el licor d'arròs que s'acaben de prendre.

36 km per la ciutat Ho Chi Minh. No puc omplir els meus pulmons de d'aire. El dia que em vaig proposar arribar amb la Hotxi fins aquí ho veia lluny, molt lluny. Més d'un dia havia dubtat si seria capaç de fer-ho. Els dies han anat passant i tant la Hotxi com jo arriben intactes, havent sobreviscut al terrible trànsit. Recordo els primers quilòmetres, algun descans, les muntanyes, la pluja, el fang, les avaries. No tinc ganes d'arribar, és la sensació que m'acompanya des de Quy Nhon.

Un embús em treu de la meva letargia i em concentro en la carretera. Circulo pel voral, territori fins ara reservat per vehicles de dues rodes, a l'embús tot s'hi val, trailers, autobusos i cotxes envaixen el "nostre" carri expulsant-nos a la cuneta. I arribo. Creuo el riu Saigon, que donava nom a aquest ciutat, capital de la Vietnam del sud. Quan el Viet Minh es va fer amb la ciutat, va substituir el seu antic nom pel de ciutat Ho Chi Minh, en memòria del tiet Ho i simbolitzant la reunificació permanent de les dues vietnams, avui no tan diferents.

I si Quy Nhon va ser un punt d'inflexió en el meu viatge, Saigon serà un punt i apart. D'aquí uns dies perdré a la Hotxi, hauré de canviar la manera de viatjar. 

Demà reculliré a l'Irene a l'aeroport. Formarà part d'aquesta aventura.

Salut!