Relaxat, xarrupant tè amb un dau de sucre a la boca, em sento estranyament còmode. Crec que aquí a Palangan he trobat el meu petit racó a Iran. Espero un cotxe que em torni a Sanandaj, la capital del Kurdistan iranià. Ningú no em sap dir quan arribarà, a mi ja no m'importa.
Fa un dia clar de principi de primavera, un cel blau despullat de núvols fa de fons d'un paisatge dominat per les cases rectangulars del mateix color de la pedra muntanyosa i que escalen fins gairebé al cim, a baix de tot, un rudimentari pont, que permet el trànsit d'ases, atravessa el riu ràpid.
Els colorits vestits de les dones i joves em fan oblidar que soc a Iran. De fet, aquí al Kurdistan és on he notat el més fort sentiment de disconformitat envers el govern nacional.
Des de que vaig deixar enrera la frontera amb Turkmenistan per arribar a la ciutat santa de Mashhad, només he sentit queixes. Aquest govern té, segons sembla, ben pocs simpatitzants.
Els amics que aviat trobo a la ciutat mausoleu del màrtir Imam Reza es queixen per la manca de llibertat mentre comenten ressignats els resultats electorals.
"Aquí fa fred, on puc anar?", pregunto. "Més al sud, a Yadz", m'aconsellen. He decidit viatjar pel país guiant-me pels consells i idees dels seus propis habitants, que, cal dir, ha tingut resultats de tots colors.
Als carrerons estrets de la la ciutat oasi trobo més somriures i més queixes. L'antiga religió, el zoroastrisme, està informalment prohibida, o oficialment oblidada.
"A on marxa la gent de vacances?"
"Al Golf Pèrsic!", respon un simpàtic venedor de perfums.
El tren atravessa un dels deserts més grans del mòn i un dia més tard em trobo enflairant l'olor a mar. Em sorprenc amb les dones totalment tapades en robes de colors i vestint un burques genuïns amb mosaïcs de colors i en forma de màscara. A les illes, rics iranians es fotografien mirant solemnement el mar. El noi de la família que acampa aprop meu es queixa de la lenta i limitada connexió a internet a Iran. La llum de la lluna plena crea ombres màgiques en una terra poblada majoritàriament per àrabs.
"Has estat a Shiraz? És una ciutat encantadora!", m'informen els homes que em conviden a esmorzar.
Shiraz va ser fins fa ben poc el bressol del ví nacional, la vinya iraniana, avui amb el consum i la fabricació d'alcohol prohibida, alguns valents es conformen amb produccions casolanes. Així, amb els abstemis per decret, visito les runes de l'antiga Persèpolis.
"Oh! A Isfahan hi viuen molts intel·lectuals!", diu el meu jove amic universitari.
Les universitats de la ciutat tenen una llarga història i molt prestigi. A mitjanit em trobo uns homes jugant a escacs en un dels parcs de la ciutat. "Nosaltres no som terroristes! El nostre govern potser si!", fan broma.
Abaixo el cap, m'estic acostumant a les queixes. Aquests amics només volen poder passejar lliurement amb les seves parelles, prendre's una copa de vi i poder tenir passaport tot i no haver complert el servei militar.
Estic cansat d'asfalt i cotxes. "Doncs cap a les muntanyes del Kurdistan!", m'anima una inquieta estudiant de belles arts.
I aquí soc. Ja m'he acabat el tè, sembla que m'han trobat un cotxe, aconsegueixo rebutjar el que haguès estat el tercer dinar en quatre hores. Marxaré. Avui és nit de cap d'any, el Nowruz. Per la carretera, les fogueres paganes assenyalen el camí de tornada a Sanandaj.
Per acabar de completar el "tour", el meu amic kurd m'aconsella que visiti el Mar Caspi, passant per Rasht, el que coneixen com el Hollywood d'Iran.
Els predominants xadors negres que onejen fantasmagòricament a totes les ciutats del país, aquí estàn eclipsats pels vels de colors enretirats de manera rebel i presumida fins gairebé el clatell. Els meus joves i moderns amics es queixen que a vegades és un problema trobar intimitat amb la parella. A casa bevem vi, cantem i ballem.
El meu amic de Tabriz em truca. "Vine a casa de la meva família!"
Tabriz és la capital del poble Azari (turc) i separat de l'actual Azerbajan per la invasió de l'antiga URSS. Alguns activistes lluiten, a vegades des de la presó, per un estat independent, Sud Azerbajan.
M'atipo d'hospitalitat, toca marxar. El pare es queixa que el govern fa servir la religió com a instrument de repressió.
No ho entenc, com pot un govern ser tan estable quan la major part del país hi està en contra?
El silenci dels meus amics m'ofereix la resposta evident.
M'agradaria pensar que tot això canviarà aviat, la gent ho mereix.
Però canviarà? Com? Cap a on? Cap a on, Iran?
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada