"Ves a Iraq! Allà són lliures!". Em deien els kurds que vaig trobar a Iran. La idea m'atrau, em sembla estrany que em parlin de llibertat precisament a Iraq, i ho vull veure.
Així, amb l'ajut d'alguns dels meus amics, aconsegueixo fer-me amb una bicicleta amb la que em plantejo seguir el viatge.
El dia que passo la frontera muntanyosa a Piranshar, em rep la neu. Els primers dies per les fredes i humides muntanyes kurdes seràn molt difícils per a un ciclista novell com jo. Però a poc a poc em vaig endinsant a Iraq, entrant a les cases on em conviden, sorprenent-me de l'absoluta tranquil·litat amb la que viuen aquí (segurament els nombrosos controls policials i militars que he passat hi tenen molt a veure). Veuré ben poques banderes del país, predomina la bandera regional o estatal, la kurda. És com un país a dins d'un altre, han aprofitat la inestabilitat a la part àrab, i el suport dels Estats Units, per fer-se una mena de Gàl·lia moderna. És obvi que aquí, com a Iran, Turquia i Siria, el sentiment nacionalista kurd és molt fort.
Pedalant sense mapa han de ser els militars que em marquin el camí, em "desaconsellen" (o prohibeixen) entrar a la part àrab, obeient vaig tirant cap al nord fins trobar-me amb Turquia.
El preu d'un quilo de tomates al mercat és tres vegades el preu d'una ampolla de litre i mig de refresc de cola. Em pregunto si ja he arribat a occident.
Amb les cames enfortides pedalo llargues hores. Al matí el sol em peta a l'esquena, empenyent-me, i cada dia, a la tarda, em passa per escalafar-me la cara, indicant-me el camí, guiant-me cap a l'oest, cap a occident, cap a Europa. Deixo enrera el tradicional sud d'Anatòlia a Antep i giro al nord per passar per la famosa Cappadocia (Terra dels Bells Cavalls - segons m'informen). Més al nord em trobo amb la rocosa costa del Mar Negre i des de Samsun el sol em continua guiant cap a occident.
Fent el paper de turista perdut aconsegueixo pedalar per un dels ponts autopista, el Bogazici. Sobrevolo el Bosphorus, el canal que uneix el Mar Negre i el Marmara. M'emociono al trobar-me amb el meu mar amic, tot i que aquí li'n diuen Marmara, és el Mediterrani. Un cartell m'indica que he entrat a Europa, llenço una última mirada a Àsia. M'aturo. Passo uns minuts recordant alguns dels grans moments viscuts a orient, sento una força que m'estira per a que torni, però el sol m'està marcant el camí, em fa mirar a occident però no m'explica que hi trobaré.
Passejant per la preciosa Istanbul em sento fora de lloc. No encaixo. El bon temps comença a portar massificacions de turistes que treuen el màxim profit de l'explotació mercantilista de la ciutat. Istanbul és històrica, jove, dinàmica, moderna, estressant, relaxant i "chic".
Per la meva banda, alerto els meus amics turcs. El país està visquent un gran auge econòmic que principalment han basat en la construcció, despreocupant-se de l'estructuració econòmica i del medi ambient. Durant els prop de 3000 km recorreguts pel país he vist enormes preses que emmagatzemen l'aigua dels mítics Tigris i Eufrates. Preses que proveeixen aigua a antigues zones àrides avui convertides a regadiu. Els veïns es queixen en veu baixa, tant Iraq com Siria tenen també altres problemes.
Grans hotels i apartaments comencen a perfilar la costa rural i de pescadors del Mar Negre, noves carreteres de sis carrils es preparen per portar-hi turistes des d'Ankara o Istanbul.
Sembla que aquí algú més ha estat mirant a occident.
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada