5. Pluja

Ja m'havien comentat que Hanoi era una ciutat molt turística, però jo m'esperava alguna cosa més diversa.
He conegut a moltíssims anglosaxons, he vist passar assentats en ciclos (seients propulsats per una bici) a molts turistes d'edat avançada, i també a alguns de no tan grans, he sentit francès allà on he anat i, em quedo amb una imatge molt pobra del turisme de la capital vietnamita.
He consumit molts vespres als bars i locals de la ciutat i els únics vietnamites que he conegut són els cambrers que moltes vegades treballen per l'occidental que regenta l'establiment, i, els meus companys, es comportaven com ho farien, suposo, al seu país però aquí, amb xancletes i bermudes.

També tenia clar que havia d'estar a l'aguait, els vietnamites quan poden, t'enreden o t'estafen depèn de com es miri. Vaig entregar el meu passaport per aconseguir una extensió del visat a una agència que s'encarrega d'aquests afers. Em van assegurar que en dos dies ho aconseguirien.

- Em sap greu, em sap greu....- Diu l'oficinista quan em veu obrir la porta, encara no havia ni saludat.
- Suposo que això vol dir que hi ha algun problema, no?
- Tindràs el passaport demà passat, necessitem 4 dies....- S'excusa.
- Vaig pagar per un servei que no m'heu donat. Què farem ara?
- Perdona'ns, perdona'ns. Aquest noi fa quatre dies que treballa amb nosaltres.- Diu la mestressa.

Em miro al noi de dalt a baix. Un home de 40 anys, calb. Recordo que la primera vegada que vaig entrar en aquesta oficina, la recepcionista em va dir que m'esperés, havia de trucar al seu cap, és el noi que porta quatre dies i que es presenta amb aires de set ciències.

- No m'ho crec. No cal que m'enganyeu més. Entenc que no tinc res a fer, m'esperaré quatre dies. Em tornareu alguna cosa pel servei expres que vaig pagar?
- El servei immediat val 10 dòlars més.
- Està bé.- Surto emprenyat.

Aprofitaré aquests dos dies de més per perdre'm i conèixer la ciutat antiga, badant pels carrers, quan aconsegueixo desviar la vista dels establiments a les plantes baixes, miro cap a dalt i observo els singulars edificis.
Passo les hores mortes de conversa buida en conversa buida, amb altres turistes i, és clar, també visito el mausoleu.
Faig una cua ràpida que passa per tres controls diferents, al primer em treuen la bossa, al segon passo pel detector de metalls i al tercer em fan entregar la càmera.
La filera avança ràpidament, a dins el mausoleu fa fred, quatre guardians de blanc, formant, custodien una vitrina situada al centre de la sala on hi trobem, embalsamat, l'heroi nacional. Momificat seguint les tradicions comunistes de l'època i en contra de la seva voluntat. Havia demanat que després de la seva mort, les seves cendres es repartíssin de manera equitativa pel nord, centre i sud del país.

Comprovo el meu passaport. L'extensió és simplement un segell amb una data manuscrita. Els hi faig saber que espero que no sigui fals. És evident que desconfio, ho saben.
Una visita al mecànic per posar a punt la Hotxi per un altre llarg viatge. Canvien una peça del carburador, tensen la cadena, em fixen les suspensions i deixo enrera Hanoi atravessant el pont de ferro que sobrevola el riu Vermell, cobert per una fina capa de boira. El color verd dels camps d'arròs decoren la plana, a vegades fent de jardins involuntaris just al davant de les indústries locals.
Bufa un fort vent que fa trontollar la Hotxi per la carretera excessivament transitada. Més tard, una pluja negra tenyeix la meva roba neta, el fang que aixequen les rodes dels autobusos i camions s'enganxa a la visera del meu casc. Brut i moll, arribo a Hong Gai, on trobo allotjament en un hotel familiar.
Em conviden a sopar, a beure te i em deixen fer servir l'ordinador de la casa. Em penso que demà em cobraran tota aquesta amabilitat, però em deixo portar.
Al matí següent, no hi ha electricitat.

- Vietnam, Vietnam! - És la seva resposta.
No tenir electricitat vol dir no tenir aigua calenta.

Em cobren l'habitació, però el sopar i l'esmorzar seràn gratuïts. Ja ho havia dit abans, aquests vietnamites fan que desconfiï fins i tot de la bona gent, una llàstima.
A la terminal de ferry de Tuan Chau m'informen que haig d'esperar 5 hores. Fa núvol, està a punt de ploure. No sé si és el millor dia per visitar la Bahía de Halong, un dels punts turístics estrella del país. És un lloc espectacular, però decideixo marxar, la sobreexplotació turística també li treu part de l'encant.

Una altra carretera recta, asfaltada, em porta, sota una espesa pluja, fins a Ninh Binh. Tant la carretera, com el clima i el paisatge no té res a veure amb el nord del país. Aquí tot és molt més monòtom, trànsit intens, pols, fang, pluja.
Els llocs turístics d'aquí Ninh Binh tampoc no m'emocionen. Passaré la nit i tiraré milles.
Em desperto i no tinc electricitat. "Vietnam, Vietnam!".
M'abrigo i m'enfudo l'impermeable per combatre la pluja. Avui tindré un dia més tranquil. Avanço amb confiança per l'autopista 1 on, com a totes les carreteres del país, impera la llei del més fort. Els grans camions i autobusos tenen preferència, fan sonar el clàxon i envaeixen el carril contrari fent frenar als més febles, apartant-los al voral de la carretera. Els vehicles de segona preferència són els ràpids cotxes i petits camions sobrecarregats que, sovint, després d'algun sotrac, perden part de la seva càrrega afegint obstacles a la conducció. Quan poden, aquests segons a la llista, es comporten com els seus superiors. Tot i ser majoria, els motoristes avancem porugament pel voral de la carretera, obrint gas quan la situació ens ho permet. En un últim terme queden els ciclistes, només respectats per alguns motoristes considerats.
La majoria d'aquests ciclistes són joves uniformats amb una xandall amb alguna ratlla blava o verda de diferents tons, en funció de l'escola. Fins ara, aquests uniformes els he vist per tot Vietnam. Sovint em trobo desenes de joves que pedalen al mateix pas, en paral·lel, per carreteres principals sorprenentment sobrevisquent en el seu camí cap a l'escola o de retorn a casa.

Aprofitant l'excusa que m'he fixat el final d'etapa a Vinh, visito un parell de pobles del voltant de la ciutat empolsagada.
Kim Lien és el poble natal d'en Ho Chi Minh, lloc de pelegrinatge per molts Vietnamites. Al poblet, hi tenen dues répliques de les barraques de fusta on, suposadament, va nèixer el personatge més important de la història moderna del país. Escoles i grups de turistes escolten l'explicació solemne de les guies. Soc l'únic estranger aquí. Em demanen fotos, venen a xerrar amb mi, es passen de simpàtics, m'esperava trobar un lloc tranquil i crec que li estic treguent protagonisme a l'oncle Ho.
Marxo cap a Lang Sen, un poble a tan sols 2 km de Kim Lien on en Ho es va traslladar a viure amb el seu pare quan va fer 6 anys.

- Compra entrada! - Em diu una noia assentada en un mostrador carregat de flors.
- Entrada? Si aquí diu que és entrada gratuïta!
- Doncs compra flors per oferir a n'en Ho Chi Minh.
- Què? Home abans les compraria per donar-te-les a tu, noia! - Amb vergonya, la noia s'amaga el somriure darrera de la seva mà.

No em podré escapar, seré l'únic que pagarà l'entrada.
A dins, un museu explica els èxits i viatges a l'estranger d'un home encara molt estimat en aquesta terra. Dues barraques reprodueixen la casa de la família. Finalment, un temple amb gran bust de l'heroi guarnit per les ofrenes florals. A banda de més turistes que em fan fotos, és tot el que hi trobo.

Faig nit en un agradable hotel familiar situat en un petit carreró amagat del trànsit. Crec que Vinh és fins ara, la ciutat on he vist que pitjor condueixen. En poques hores he vist tres accidents.

Em desperto amb un fort mal de cervicals.

Avui, l'autopista 1 va buida, la Hotxi avança plàcidament. Em desvio per una carretera de fang passant per poblats a prop de les muntanyes Truong Son, que fan frontera amb Laos. Passo molt aprop de la frontera, llargs quilòmetres separen els pobles on responc els somriures i salutacions dels vilatans amb un moviment robòtic provocat pel mal de cervicals. El clima aquí, és més càlid.

Ja soc a l'autopista HCM (Ho Chi Minh), una carretera que connecta el nord amb el sud del país a l'oest de l'autopista 1, i que ressegueix part de l'anomenada Ruta de Ho Chi Minh. En temps de guerra, les tropes del Viet Cong feien servir aquesta ruta per subministrar les tropes combatents al sud. Avui, asfaltada i convertida en una carretera de dos carrils.

Arribo a Phong Nha, un encantador poble a la vora del riu que acull turistes per visitar la famosa cova del mateix nom, patrimoni de la UNESCO.

Segons m'informen, les coves de Phon Nha són les més extenses de tot Àsia.

L'endemà, m'acosto a la finestreta on venen tickets i em fan saber que haig de llogar una barca. Soc l'únic turista independent, però també l'únic occidental, per tant, no em costarà trobar un grup de vietnamites de la tercera edat que m'acceptin a la seva barca.

És ben d'hora al matí, no he tingut temps ni d'esmorzar i ja naveguem per les tranquiles aigues cristal·lines del riu. La barca penetra dins la cova i de seguida veiem com enormes formacions rocoses que semblen flors, cascades i làmpades pengen del sostre. Encara tinc les cervicals dolorides, no aguanto gaire estona mirant cap a dalt. A la meva dreta, també hi ha estalagmites, algunes columnes i altres impressionants formes indescriptibles, totes elles il·luminades de color verd, blau o fucsia.

La barca s'atura en una platja a l'interior de la cova, esperem el nostre torn i quan alguns dels turistes marxen i ens deixen lloc, baixem i inspeccionem una caverna profunda. Jo no en gaudiré gaire, em passaré mitja hora de rellotge posant amb els vietnamites que es volen fer fotos amb mi.

Un cop a fora, aconsegueixo esmorzar, portem 3 hores d'excursió i estic afamat. Un parell d'ous durs i un iogurt és tot el que em poden oferir.

Un cop a terra ferma, lligo la motxilla a la Hotxi i continuo per l'autopista HCM sota una intensa pluja horitzontal fins a Dong Hoi, on em retrobo amb l'autopista 1. Plou i el vent és intens, noto que se m'estan carregant encara més les cervicals, m'agafo fort als punys de la Hotxi per no perdre l'equilibri. No hi ha gaire trànsit, però la visibilitat és nul·la. Arribo a Ho Xa completament xop, quan baixo de la moto noto que tinc molta aigua a les botes. La motxilla, tot i el protector impermeable que porto també és molla.

Encara plou, però agafo un trencant i segueixo uns 15km cap a l'est, fins arribar a la costa on hi trobo els túnels de Vinh Moc.

Es tracta d'un sistema de túnels escolpit a uns 10 metres sota terra on la guerrilla i els civils es refugiaven de les bombes americanes i atacaven a la marina. Soc a la franja anomenada Zona Desmilitaritzada, molt aprop de la frontera que dividia l'actual Vietnam en dos. Francament, no sé perquè rep aquest nom, pel que veuré, fins ara, és la zona del país més castigada per la guerra i per conseqüència, també fòu la més militaritzada.

Visito un museu on fotos excel·lents documenten la història d'aquest impressionant sistema de túnels. Des d'armes, roba, llibres fins els instruments de música que feien servir per les representacions artístiques en aquest mòn subterrani.

A la porta un home mut d'aproximadament 1.50m em crida l'atenció. Em fa entendre que ell va ser un dels nadons que van nèixer dins el túnel (segons llegeixo hi van nèixer uns 70). 

Amb ell, visitaré els túnels. Segueixo el meu guia amb dificultats. Els túnels són baixos, claustrofòbics, el mal de cervicals m'impedeix ajupir el cap, haig de caminar totalment inclinat endavant. El meu nou amic es mou ràpidament, tot i la seva petita paràlisis. Arrossega els peus i respira amb dificultat. És probable que el seu problema respiratori sigui conseqüència d'haver viscut sota terra. L'aire aquí baix és dens, calent.

S'atura de cop i amb una rialla que ressona pels túnels m'assenyala els dormitoris, petits forats escolpits a la roca que donen al passadís.

Ara fa un crit i assenyala unes figures humanes que reprenten la vida al túnel.

Hi ha una escola, una sala de reunions, un hospital, tot molt estret.

Alguns dels passadissos ens porten a l'exterior, a la platja, des d'on amagats al darrera de les canyes de bambú, els guerrillers disparaven contra la flota americana.

Arribem a un pou que subministrava aigua. Uns metres més al fons, el lavabo. Una mica més enllà, unes xemeneies que donen al exterior feien de sistema de ventilació.

De cop, quan en començo a tenir prou, em trobo a l'exterior, a la porta principal, on m'espera la Hotxi.

L'homenet em demana propina. Ens acomiadem i dubto.

Parlo amb els guies dels túnels i les venedores que parlen anglès, em diuen que aquest home és fill d'un pilot del Viet Cong, però que no va nèixer al túnel. Que es cola al recinte per guiar turistes perduts com jo i treure'n profit. No sé a qui creure, potser a ningú.

La visita, però, m'ha deixat consternat. El camí de tornada a Ho Xa el faig sentint la ràbia que sento sempre que surto d'aquesta mena de llocs. Els túnels no eren una presó, no eren sales de tortura, però està clar que no és un lloc per viure-hi. I si hi vivien, era per culpa d'un conflicte, entre humans. Penso que no n'aprendrem mai, aquest llocs s'obren al turisme amb l'excusa de conscienciar a la gent, per a que no es torni a repetir. Però any rera any, avui, la història es repeteix.

Em passo la nit amb tota la motxilla desfeta al davant del ventilador, i miraculosament, l'endemà tot està ben sec, fins i tot les botes.

Uns quilòmetres al sud de Ho Xa, m'aturo al pont Hien Luong que atravessa el riu Ben Hai, exactament al paral·lel 17 on, després dels acords de Ginebra el 1954, es va establir la frontera entre el nord i sud de Vietnam. L'antic pont, ara en desús, es va construir simbòlicament després de la reunificació.

Seguint l'autopista 1 en direcció al sud, em trobo amb el trencant cap a les runes de l'esglèsia a La Vang. Avui, després de les bombes, només hi queda dret l'antic campanar. Al seu darrera, enganxat, hi ha un edifici baix d'alumini que sembla un bar de carretera, però és de fet, l'actual esglèsia. Em sobta trobar-hi uns plats i timbales pròpies dels temples budistes.

A l'exterior hi ha també una figura de la Verge Maria en memòria a la suposada aparició que va fer als perseguits catòlics de la zona. 

Torno a la carretera, torna a ploure, però soc a només 30km de Hué, ciutat on espero descansar uns dies esperant que passi el temporal.

Salut!