8. Records d'un Riu Perseguit

Em quedo mirant com en Konstantin, el nou amo de la Hotxi, engega i marxa.

He trigat dos dies en vendre-la. Abans d'arribar a Saigon, em pensava que no em caldrien ni vint minuts, que algú, entre el miler de turistes i lonely planeters que ocupen les terrasses dels cars establiments del districte 1 de la ciutat s'interessaria de seguida. Això ha fet que ens quedéssim a la ciutat més del que havia pensat.

Recordo la primera vegada que vaig arribar a aquesta ciutat, muntat al seient de darrera de la moto d'en Phuong, un noi que havia conegut 3 dies abans. Seria el final del meu viatge pel Mekong.

Recordo que vaig quedar meravellat pels gratacels, pel trànsit i per sentir-me en una ciutat. Havia passat setmanes sense veure una cosa semblant, un gran viatge s'acabava. Potser per això em va agradar Saigon.

Ara, me la miro amb uns altres ulls. El trànsit em sembla caòtic, fa una calor sufocant, un miler de turistes consumeixen alcohol o mengen pizzes en les terrasses del centre, algun occcidental d'edat avançada passeja orgullós agafat de la mà d'una jove vietnamita, em sembla que tot fa pudor, pudor a negoci.

Potser els ulls amb els que em miro Saigon avui estàn contaminats per tot el que he vist durant els 5300 km que he conduit amb la Hotxi els últims 50 dies.

Passarem uns 6 dies a la ciutat ara també coneguda com Ho Chi Minh. Passejarem pel centre, aprop del riu, visitarem alguns temples carregats de fum irrespirable i que ennuvoleix la vista, emès pels ciris d'encens, passarem alguna hora al barri xinès de Cholon, amb l'esperança de practicar xinès, i, repartirem els vespres entre els Bia-Hoi (tavernes on els vietnamites es reuneixen per beure cervesa) i els locals del centre preparats pels occidentals, amb preus també per occidentals.

Exactament al mateix punt. Observem com es pon el sol, com si se submergís en les aigües d'aquesta llàgrima del Mekong. Som a Vinh Long, exactament al mateix punt on, ara fa ja més d'un any, em vaig quedar mirant com s'acabava el dia, reflexionant sobre tot el meu viatge pel riu, estava a punt d'arribar a la desembocadura i sentia que no em volia separar del mític riu. Aquesta vegada, però, em sento un simple turista més.

Al matí, una barca motoritzada ens porta al mercat flotant de Cai Be. Alguna barca d'enorme panxa, descansa sobre el riu, amb una mostra del producte a la venda penjant d'un pal vertical, esperant als compradors. Ni hi ha més d'una desena. Un mercat tranquil, com el recordava. La meva visita de l'any passat coincidia amb el nou any xinès, per tant, segons em van explicar, la major part de venedors eren a casa, no sortien durant aquests dies, això explicava l'escassa activitat. Avui, ha passat més d'un mes del nou any xinès, l'activitat és la mateixa.

Una mica decebuts, desembarquem a Cai Be. Allà ens rebran amablement per ensenyar-nos com fabriquen els dolços d'arròs i mel artesanal, o potser per vendre'ns dolços d'arròs i mel artesanal.

Més tard, desembarquem a l'illa d'An Binh on també ens intentaràn vendre souvenirs i menjar. Nosaltres aprofitarem la hora i mitja que ens deixen allà esperant per descansar a les hamaques del jardinet.

Acabarem el "tour" en una canoa propulsada per un sol rem, seràn només 5 minuts per un tranquil canal fins que ens trobem amb la barca motoritzada.

Segurament, immers en el romantisme del meu viatge, l'any passat em va encantar l'illa, el mercat i la gent que em vaig trobar, avui tant jo com l'Irene, estem una mica decebuts.

Dos minuts a la carretera i el primer vehicle que s'atura és un autobús. Aconsegueixo rebaixar el preu del bitllet una quarta part. No fem ni un quilòmetre i ens fan baixar per agafar un altre autobús. No me'n fio, però tot és confús, així que sense saber ben bé com, som a la carretera, a punt d'entrar a l'altre bus. Crec que ens han tornat a estafar. No m'ho puc creure. El noi dels tickets del bus que ens ha recollit ignora els meus crits, em mira amb cara hieràtica i s'allunya amb la porta del bus encara oberta.

L'Irene porta menys d'una setmana a Vietnam i ja s'ha trobat amb diversos personatges com aquest, estafadors sense escrúpols que proliferen per tot el país.

A la llum de l'alba fem cap al mercat flotant de Cai Rang. Decebuts amb el que vam veure el dia abans, decidim fer fins a Can Tho, la ciutat més gran del Delta del Mekong i punt de partida per visitar els mercats més concurreguts i famosos d'aquesta part del país.

Igual que l'any passat, el sol ataronjat es deixa veure a la nostra esquena. Fem cap a l'oest, navegant per les aigues brutes d'una altra de les nou llàgrimes que forma el Mekong. De lluny, ja veiem com un centenar de barques panxudes comercien amb els compradors que arriben en canoes. Normalment, els venedors i la seva família viuen dins la barca. Alguna petita canoa fa de cafeteria flotant, també venen refrescos. Les veus de compradors i venedors es barregen com en qualsevol altre mercat, els més ganduls es van despertant, són les 6 del matí.

Després de tastar alguna fruita, la canoa ens porta per les tranquiles aigues dels canals, propers a la ciutat. Hi veig brutícia, contaminació. Detalls que l'any passat també em van passar per alt.

Dones que fan la bogada o els plats, homes que pesquen, altres canoes que circulen, són les imatges dels canals, estretes línies d'aigua del color del cafè amb llet, a l'ombra de les espeses branques dels enormes arbres tropicals.

Ens crida l'atenció l'atractiva pagoda Chua Munirensay. Hem vist el seu sostre daurat passejant per Can Tho. Arribem quan uns joves cuinen pels monjos, és l'hora de dinar. Un dels nois, que s'identifica Khmer (ètnia cambodjana també present en aquesta part del país veí), parla molt bé anglès. És un estudiant d'informàtica que passa moltes hores a la pagoda per practicar Khmer, la seva llengua materna. Ens introdueix una mica l'art Khmer i la seva cultura fins que ha d'interrompre el seu discurs. És l'hora de dinar, just després que els monjos hagin acabat. Dinarem amb ell i els altres estudiants.

Arròs blanc, verdures i peix fregit. Un dinar agradable tot i que el nostre amic es disculpa per no poder oferir-nos res millor. Entre xerrada i xerrada, noto com una espina es queda atravessada a la meva tràquea. Intento empassar-me-la amb aigua i arròs sense aconseguir-ho.

Una barca de càrrega ens portarà riu avall, fins a Ca Mau. Passarem la nit estirats a les hamaques entre saques de llevat, paquets d'arrós i cabassos de fruita. Les begudes, motos i articles pesants són a dalt. El soroll del motor que tenim a només un parell de metre és ensordidor. Seràn finalment 16 hores de viatge, 4 més de les previstes. Al vespre i al matí, ens allunyem del sorollós motor a coberta, gaudint de les vistes i observant la vida al riu. Jo, recordo alguna de les hores que vaig passar en aquestes aigües, penso si és possible que ara la barca que em porta està atravessant alguna gota d'aigua que jo hauria atravessat l'any passat.

Ca Mau no ens atrapa. Arribarem a Ha Tien després d'un llarg dia de busos. És una ciutat fronterera, tot sembla força nou. Ens agrada la imatge de la desembocadura del riu que veiem quan hi arribem. Veiem l'oceà. Passarem aquí la nostra última nit a Vietnam, jo, fent esforços per recordar tots els indrets, totes les persones i totes les situacions que no vull oblidar.

Un oficial amb uniforme caqui i cinturó de goma inspecciona detingudament els nostres passaports. Em temo el pitjor, crec que no sortirem del país sense haver de deixar una última propina. Empasso saliva i noto la punxada de l'espina que crec, que encara tinc clavada. Em miro a l'Irene tancant els llavis intentant dir-li que no sé el que pot passar.

Potser per bondat, potser per que és un home honest, o potser perque no troba com, però ens deixa sortir sense multa. L'edifici de formigó fa ombra sobre el costat cambodjà. La carretera asfaltada mor a la línia de frontera convertint-se en una línia recta interminable de terra vermella.

La finestra d'una barraca de fusta és l'oficina de duanes. Presentem el visat i cap a Camnbodja.

Un taxista de pell fosca s'ofereix per portar-nos fins a Kep. El preu és car, ens aturem al primer establiment, de fusta, a peu de la carretera de terra vermella per refrescar-nos, fa molta calor.

El taxista és un noi rialler, gens insistent. Ens cau bé i passada mitja horeta li demanem que ens porti. Crec que li hem caigut bé i ens rebaixa una mica el preu sense ni demanar-li.

Kep és un indret de costa que sembla que no existeix. Hi trobem diversos edificis en runes, alguns coberts per una espessa vegetació, vestigis dels conflictes bèl·lics que es van allargar més d'una dècada en aquest país. Ens allotjarem en un hostal situal a primera línia de mar. Descansem a les hamaques, a l'ombra, gaudint de la brisa marina i bevem un refrescant suc de pinya i papaia. Noto que alguna cosa s'em mou a la tràquea, uns segons més tard, tinc la enorme espina als meus dits. Ha trigat quatre dies en saltar, el dia que he deixat Vietnam, crec que és un senyal.

Gaudirem dos dies dels somriures desinteressats dels habitants de Kep, movent-nos per la costa i els restaurants de peix i marisc, el punt neuràlgic d'aquest tranquil indret.

La nit que passem a Kampot soparem amb dos nois simpàtics de 23 anys que ens conviden a compartir taula. Són joves professors de primària que es lamenten del seu baix sou (d'uns 75 euros mensuals) que no els permet viatjar a l'estanger.

- Els diners són al sector privat.- Diu un d'ells.- Espero passar algun dia trobar feina en una empresa i poder guanyar-me millor la vida.

Serà una conversa enriquidora, intentem fer-los veure que a occident la vida no és tan fàcil, però és evident que Cambodja és un país pobre on tot és molt més difícil.

Els nostres amics ens animen a demanar el mateix que ells han sopat. Un plat de carn de vedella i arròs blanc.

Afamats, ataquem el plat. Escoltant als professors masteguem la carn, la ceba, la tomata i alguna cosa cruixent. Miro el meu bol d'arròs i aparto una formiga. Noto una textura estranya a la llengua. Disimuladament trec una abella de la meva boca. Sorprès, em miro el plat, la carn descansa sobre una base d'insectes fregits, cruixents.

- Pot ser que hi hagi bitxos al plat? - Em pregunta l'Irene.

Me la miro i esclatem a riure, mentre un dels professors continua xerrant. No puc parar de riure, he perdut l'atenció, repetiré amb falsa sorpresa les dues últimes paraules que ha pronunciat.

Estoicament, menjarem tant com podem, apartant les abelles, les formigues grosses i tota mena d'insectes que podem veure.

Tornem pedalant a la foscor. Ja a l'hostal, ens relaxem mentre una forta pluja tropical refresca la nit.

El cotxe avança per la carretera número 3, construïda amb finançament sud-coreà, i que connecta la frontera amb Sihanoukville, segons ens informa el conductor que ens ha recollit. No hem necessitat ni un minut fent autostop. La carretera número 4 que va de Sihanoukville fins a Phnom Penh, es va construir amb finançament d'Estats Units.

Converso amb el conductor, té una germana i un germà a Estats Units, van marxar a l'exili l'any 1980. Ell, un treballador del port de Sihanoukville, el més important del país, és pare de la nena de 9 anys que comparteix el seient de darrera amb l'Irene, i d'un nen de 12 anys. Sembla que forma part de la classe benestant del país.

Atravessem una via de tren en construcció.

- Inversió australiana.- Diu el conductor.

Un tren que algun dia transportarà els containers que es descarreguen a Sihanoukville provinents d'Europa, Estats Units i Xina, fins a Phnom Penh, la capital del país.

És evident que el sector públic del país és inexistent, se'm fa difícil veure un progrés real en un país on tot depèn de la inversió privada o de finançament internacional.

Passem per davant d'una fàbrica de sabates en el moment en que milers de treballadors d'entre 12 i 50 anys comencen el torn. Cambodja exporta arròs, sabates i roba a occident, segons m'explica aquest treballador del port. Importa també roba de la Xina, tecnologia i maquinària d'occident.

Hem perdut el compte dels dies que fa que som a Sihanoukville. Aquesta ciutat de costa, és un lloc familiar per a mi. Vaig passar per aquí desviant-me per uns dies del curs del riu. Ens allotjem al xiringuito d'en Joe, a tan sols escassos metres de la llarga platja de sorra blanca, aigua cristal·lina i ombres de palmeres.

En Joe és un personatge singular. Converso amb ell quan està sota els efectes de l'alcohol i dels cannabis, però les seves paraules són totalment coherents i fidels a la seva manera de veure la vida. Quan li pregunto per l'amenaça governamental de destruir tots els xiringuitos i resorts que hi ha a la platja, la resposta és contundent.

- No ens poden fer fora. Si ho fan, marxaré una mica més lluny, més amunt seguint la platja. És natura, la platja, no la poden tancar. Si em tornen a fer fora, doncs aniré una mica més lluny.

Tota la família d'en Joe (una nena d'uns 3 anys, un nen de 7 anys, la seva dona i la seva mare) viuen al xiringuito, en una cabanya de fusta. Semblen feliços aquí.

Gaudeixo escoltant les seves idees. Sovint, tanca els temes amb la seva frase lapidària: "Relaxa't, beu cervesa, fuma una mica, viu la vida, fes el que t'agrada, el que et fa feliç".

M'agrada. Penso que és el que hem de fer. No deixar que les normes i restriccions ens construeixin la vida, provar de ser feliços amb el que ens agrada. Segurament trobarem problemes, dificultats, llavors el que hem de fer és anar una mica més amunt, més lluny, aconseguir arribar al final del dia sense excessives preocupacions, gaudir del que tenim, del que ens agrada.

Ens quedarem més del que havien previst a casa d'en Joe.

Salut!