Els nostres petits amics ens acomiaden amb un dolç "see you tomorrow". Tot i que ens hem passat els dies jugant amb la petita Caroline i el seu germà, no semblen gens afectats quan marxem.
Durant aquests dies, he redescobert Sihanoukville, una experiència totalment diferent a la de l'any passat, aïllats dels sorollosos turistes, en una platja paradisíaca, gaudint dels somriures de petits i grans.
A Phnom Penh cau foc, segurament superem els 40ºC.Aquesta època de l'any, gairebé a l'inici de l'estació de pluges, és la més càlida de l'any. Ens movem tan ràpid com podem, l'Irene visita el Palau Reial de la ciutat i Toul Sleng (també coneguda com S-21), l'escola convertida en presó durant els sanguinaris anys de govern genocida del Khmer Rouge i ens queda poca cosa més a fer a la ciutat.
Més records en el trajecte en autobús cap a Pursat. Ens aturem a dinar en un dels impersonals restaurants de carretera, amb el pàrquing suficientment gran per que hi puguin aparcar els autobusos que entren i surten contínuament. Els passatgers baixem a estirar les cames, dinar o comprar alguna cosa per fer passar la gana, fent treballar a les cambreres mentre els pidolaires aprofiten per emplenar una mica la llauna on hi dipositen l'almoïna.
Pursat, encara fora del circuit turístic, serà un bon lloc on podrem viure la Cambodja real. Com sempre, el punt neuràlgic és el mercat de la ciutat. Al riu, els nens juguen i es refresquen, alguns homes pesquen amb xarxa. Al vespre, la gent surt a passejar, alguns fan esport. Alguns joves encara celebren l'entrada al nou any khmer (aquest any, el 14 d'Abril), fent guerres d'aigua o pols de talc.
Un somrient venedor ens ha estat buscant per tot el poble. Quan ens troba ens demana perdó. ens havia cobrat més del compte, diu que s'havia confòs, amb un somriure, ens torna la diferència.
Visitem el poble flotant de Kompong Luong, dividit marcadament per la part khmer (cambodjans) i la vietnamita que conviuen en harmonia. Una escola, un hospital, temples, botigues, cases, tallers i fins i tot una esglèsia, aquí tot flota a la superfície del llac Tonle Sap.
L'endemà intentem agafar un norry, una plataforma de fusta o bambú que circula per les vies de tren en desús al centre del país. No en surten cap a Battambang, per tant, viatjarem enfilats en un pick up, el mitjà de transport més utilitzat pels cambodjans.
Un cop a destí, en moto, visitarem els voltants de la ciutat. Arribem a una muntanyeta per visitar Phnom Sampeau, un petit temple situat al cim i ben aprop de les coves Laong Lacam on, a 15 metres d'alçada, els soldats del Khmer Rouge llençaven els cossos, a vegades encara en vida, de les vicitimes, convertint el paratge natural en un altre testimoni dels horrors viscuts en aquest país durant el règim de Pol Pot. A dins les coves encara queden ossos i cranis humans.
Al cim de la muntanya, uns micos salvatges ens entretenen una llarga estona. Ens divertim mirant com es comuniquen, com salten de branca en branca i baixen a terra per fer-se amb algun obsequi en forma de banana que deixen alguns visitants.
Una carretera de sorra vermella ens porta fins a Wat Banan, el temple angkorià situat al cim d'un turó que domina la plana, en aquesta zona que va ser un dels principals bastions del Khmer Rouge.
Ens deixem perdre per les carreteres de terra vermella que comuniquen els pobles del voltant. Llocs tranquils i agrícoles on els habitants cultiven la terra, pasturen els animals, pesquen als canals o descansen a l'ombra estirats a les seves hamaques. Fem tot el camí acompanyats dels bonics somriures cambodjans i arribem a Ek Phnom, un gran aperitiu per la visita de l'Irene als temples d'Angkor.
Avui a la nit, just quan tornem la moto, ens sorprèn la enèssima pluja tropical que descarrega una cortina d'aigua que dura menys d'una hora i no refresca, més aviat fa que l'aire sigui més dens, més sufocant.
Una visita a Cambodja ha d'incloure els temples d'Angkor. Però jo, amb una infecció al peu esquerra que en mantè immovilitzat tres dies descansaré a l'hotel, sort que l'any passat, perseguint el riu em vaig desviar uns dies i vaig aprofitar per encantar-me entre la jungla de temples dels voltants de Siem Reap.
L'Irene ja ha fet la visita, el tercer dia ja puc pedalar, explorarem les carreteres que porten a l'oest dels temples i observarem la posta de sol a la porta del conegut Angkor Wat.
De matinada, me'n vaig a dormir amb un enorme somriure, gràcies a n'en Messi, i a n'en Pepe i a n'en Mourinho, perque tot s'ha de dir. "Porque?" Perque si!
Ja estem preparats per abandonar Cambodja, país que enguany visito per segona vegada. Recordava aquests somriures, aquesta gent, però aquesta vegada m'han arribat més endins.
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada