10. Isan

Hem hagut de canviar de plans. Havíem pensat en creuar la frontera a on hi ha les runes del temple Preah Vihear, situat al cim d'un turó que separa els dos països, però últimament, hi ha hagut enfrontaments causant, fa un parell de dies, la mort d'un militar tailandès.

Aquest temple pertany a Cambodja, li va ser adjudicat per un tribunal internacional el 1962, i des de llavors, especialment des de que va ser galardonat com a patrimoni de la humanitat per la Unesco l'any 2008, ha estat motiu de disputa entre Cambodja i Tailàndia.

Res a fer, tampoc no n'estem segurs que la frontera sigui oberta. Entrarem a Tailàndia des de Poipet, la frontera més popular entre els viatgers del sud-est d'Àsia.

Una antipàtica oficial tailandesa ens posa el segell que ens permet estar 15 dies al país. A diferència de la frontera Vietnam-Cambodja de Ha Tien, no observo grans diferències.

Ara bé, quan ja som al veig que alguna cosa no és normal. Circulem per l'esquerra. No sento claxons, el trànsit és ordenat i obeeixen les senyals i límits de velocitat. Sembla que aquí tot va molt més lent.

Conscients de que ens hem de moure ràpid, un cop al fronterer poble d'Aranyaprathet, agafem un bus fins a Nang Rong, on hi farem nit. La inflamació del meu peu esquerra, deguda a la infecció, sembla que comença a baixar, començo a caminar normalment.

En una moto llogada, fem cap a les runes angkorianes del temple de Phanom Rung, situat al cim d'un volcà extingit i que ofereix unes bones vistes del bosc junglós que l'envolta.

Hi ha qui diu que la construcció d'aquest temple dedicat a Shiva i Vishnu va servir de model predecessor del mateix Angkor Wat.

Tailàndia és terra de Wats (Temples), encara no n'estem saturats, per tant, visitarem Khao Angkhan. Aparquem la moto just al davant d'una colla de dones i nois joves que recullen alguna mena de planta o fruit silvestre. No ens podem comunicar. A davant nostre, un immens Budha reclinat daurat ens crida l'atenció. Aquest temple, situat al cim d'un turó, és tranquil, interessant i agradable, un bon refugi a l'ombra per fugir de la intensa calor.

Seguint carreteres secundàries, a vegades no asfaltades o amb grans forats, atravessem els tranquils pobles, de cases baixes, silenciosos i amb poc moviment. El bestiar que hi ha a les cunetes, lligats per evitar accidents.

Aquest mateix dia, en autobús, arribem a Korat, un centenar de quilòmetres al nord-oest. Les atraccions que hi trobem aquí no ens acaben d'agradar. Visitem el buda reclinat més antic de Tailàndia a Sung Noen i el temple de Pa-Yap, construit amb estalagmites i estalactites d'una cova que estava sent destruida, aprop de la ciutat.

El que em crida més l'atenció de la ciutat, és el festival de música jove que hi trobem a la plaça principal, a tocar el monument de l'heroïna local, Thao Suranari. Les bandes integrades per adolescent, toquen tres o quatre temes, s'acomiaden i deixen l'escenari als següents.

Nosaltres ens ho mirem assaborint la nostra primera Cham (cervesa local), assentats en unes escales. Som els únics que bevem, la resta, observen l'espectacle. Molt poca gent fuma, als locals tancats, normalment, no es permet fumar. Res a veure amb qualsevol altre país asiàtic que he visitat fins ara.

7 hores en tren i arribem a Ubon Ratchathani. Un sopar al generós mercat de nit i a descansar. L'endemà pedalarem per la ciutat i els voltants.

No soc un amant dels temples, de fet, començo a avorrir-los però els d'Ubon, em sorprenen. El primer que visitem és l'antic Wat Thung Si Muang, al centre de la ciutat. El seu hor-drai  (sala on es guarden les escriptures budistes), està al centre d'un estany articial amb nanúfers. És una humil construcció de fusta que contè la figura de cera d'un venerat monjo de la ciutat i figures budistes daurades. Les escriptures sagrades, estan només protegides per caixes de fusta parcialment consumides pels corcs. Uns metres més al sud, un típic temple, amb un altar central i murals que mostren la vida quotidiana dels feligresos.

Quan estem a punt de finalitzar la visita, se'ns acosta, tímidament, un monjo. Amb afany de practicar el seu pobre anglès, ens demana si ens pot fer una visita guiada pels tres principals edificis del monestir. Acceptem. Seguint-lo, vistarem el que ja hem vist, però abans d'acabar, sonen uns tambors. És la seva hora de dinar. Es disculpa i ens porta a una sala on ja hi són tots els altres monjos, en una tarima, a l'esquerra de l'abad.

Seguint les indicacions, ens agenollem a davant de l'abad i ens presentem. L'abad, solemnement, ens dona la benvinguda i, després d'entonar una pregària, comencen a dinar. Nosaltres esperem assentats en una butaca de fusta fins que el nostre "guia" s'acosta i ens ofereix dinar a peu de la tarima. No es pot dir que el dinar sigui auster, girgoles, carn, peix sec en salsa picant, ous durs i el típic arròs enganxifos.

Agraïm la hospitalitat tornant-nos a agenollar davant l'abad i acabem la visita.

La resta del dia, el passem pedalant primer pels voltants del riu Lluna i deprés visitant un impressionat temple-vaixell i un daurat temple hinduista, recentment restaurat.

De matinada, el Barça passa a la final de la Champions.

El viatge continua a bon ritme, som a Khong Jiam, on ens retrobem amb el Mekong. Aquí, com a la major part del seu pas per Tailàndia, el mític riu fa frontera amb Laos, perfectament visible des d'aquest cantó.

Passarem el temps aquí, observant, al vespre, el canvi de color del riu a mesura que cau el sol, i el dia, al parc natural de Pha Taem, a la vora del Mekong, observant puntures rupestres, estranyes formacions rocoses i cascades que, ara, al principi de la temporada de pluges, no mostren la seva millor cara.

Com ja va sent habitual, de matinada, una ensordidora tempesta que descarrega amb força, ens desperta. Al matí següent, torna a brillar el sol.

Ens aturem a Mukdahan, on visitem el gran mercat d'Indoxina, amb vistes al Mekong, i el ric mercat de nit. Aquí, un dels tres ponts de l'amistat comunica Tailàndia amb Laos, i, és el punt de Tailàndia més proper a Vietnam. Fet que fa que el mercat sigui tan ric, proveïnt articles a tailandesos, laosians i vietnamites.

Seguim a bon ritme, passem per Tha Phanom per visitar el concurregut temple i fem nit a Nakhom Phanom. La infecció del meu peu esquerra ha anat a més, està molt inflamat.

El metge que m'atèn, que vindria a ser la versió asiàtica d'en Vito Corleone, em recepte pastilles que em deixaran aixafat els propers dies.

A pocs quilòmetres de Nakhom Phanom, trobem la casa de fusta on en Ho Chi Minh es va allotjar a principis de 1920 preparant la revolució Viet Minh que acabà amb la colònia francesa.

Avui som a Nong Khai, ciutat també fronterera. Aquí, el pont de l'amistat uneix Tailàndia amb la capital de Laos, Vientiane. La inflamació sembla que baixa, però encara és important. Hauré de descansar.

La major part d'aquest trajecte per Isan (nom pel qual és coneguda aquesta regió del nord est de Tailàndia) l'hem fet en cotxe, en pick up's (en anglès: recollir), l'automòbil més corrent aquí. Simpàtics i educats tailandesos no només ens han recollit de la carretera, fins i tot ens han deixat a la porta dels hostals o s'han desviat forces quilòmetres per deixar aquests farangs (occidental en tailandès) sans i estalvis a destí. M'ha agradat conèixer aquests conductors amables, educats i extrovertits dels qui em quedo una imatge molt bona que aplico a tots els Isanencs.

Salut!