Necessitarem un parell de dies viatjant en autobús per arribar a Mae Sai, la població més septentrional de Tailàndia, i fronterera amb Mynamar (l'antiga Birmània). Som a la part tailandesa de la regió coneguda com el triangle daurat.
El mercat, com a gairebé qualsevol altra punt fronterer, és ric. Al mercat hi trobem de tot, des de roba, eines, or i joies i tota mena d'estris domèstics. Tot ben endreçat, net i polit, com a qualsevol ciutat de Tailàndia que hem visitat fins ara.
El nostre permís o visat de turista a Tailàndia caduca avui. Hem arribar fins a Mae Sai per creuar la frontera i tornar a entrar, d'aquesta manera, tenim un nou segell que ens permetrà estar 15 dies més. Aquesta, és una pràctica molt comuna per a qualsevol viatger a Tailàndia. En aquest punt, als turistes occidentals, se'ns permet entrar per unes hores a Myanmar i visitar Tachileik, a l'altra cantó de la frontera. Si volem endinsar-nos en el país necessitem un permís especial i mai ens podem desviar d'una ruta determinada. Myanmar, governada per un règim militar, no està oberta al turisme.
Arribem a Tachileik atravessant el pont per sobre d'un estret rierol que, aquí, fa de frontera natural. L'oficial birmà recull els nostres 20 dòlars i ens informa que es queda amb el nostre passaport. Ens dona una petita cartolina, una imitació de passaport que farà les funcions de document d'identitat durant la nostra estada a Tachileik. Haurem de tornar abans de les 6 de la tarda.
És un altre mòn. Una munió de conductors de tuk tuk ens esperen al final del pont. Amb un d'ells, negociem el preu per visitar els punts d'interès, sembla barat, massa. Apareix un home simpàtic, un bon samarità que ens ofereix el seu ajut. Parla molt bé anglès i farà de traductor. M'insta a assegurar-me del preu, que després a la tornada segur que em demana el doble. El conductor, amb gestos, sembla ben clar. Anada i tornada 50 Baths (1.25 euros), per una hora.
El traductor riu. Em diu que jo mateix, al meu risc, i marxa. Em fa dubtar. Acceptem pujar al tuk tuk i el traductor torna a aparèixer. Em mira somrient i comença a parlar en birmà amb el conductor. Canvia la seva expressió com si fos bipolar, quan em mira somriu i quan no, amb el puny tancat, ajuntant les celles i omplint els pulmons, amenaça al petit conductor que fa cara d'acollonit.
"Ok", diu. Ara ja podeu pujar al tuk tuk. Aquesta última escena em fa dubtar, ara tot són presses, ens empenyen cap al tuk tuk. Ens plantem. Ens mirem i decidim passar del tema. Es respira mala maror, tothom ens mira amb expressió seriosa. No sé què pensar. Ha estat tot comèdia? Què vol el traductor?
Passem. Vigilants i nerviosos visitem l'enorme mercat de paradetes de roba i calçat d'imitació que ocupa els primers metres de la frontera. Nois que carreguen un cistellet de plàstic m'ofereixen tabac, viagra i Dvd's pornogràfics. Els venedors ens miren de manera sospitosa, molt moviment al nostre voltant. Fugim.
Trobem tranquil·litat endinsant-nos en la part no turística de Tachileik. Trobem un petit mercat, desordenat i brut, de fruites i verdures. Aquest mercat no és tan ric com el dels seus veïns tailandesos. Es veu pobresa.
Assentats a l'interior d'una petita barraca de fusta, hi trobem nens, dones i homes que esperen el sermó o pregària d'un monjo que està acabant de dinar. Els somriures enormes dels vilatans ens conviden a passar una estona amb ells.
Seguim la carretera, a través d'humils cases. Alguna iaia descansa a l'ombra de la seva petita casa de fusta sense porta. Altres es refresquen dutxant-se, tapades amb un pareo. Alguns homes, apartats del camí, xerren tranquil·lament a l'ombra d'un arbre, un solitari llegeix la seva novela. Estem per sobre dels 40ºC.
A dalt del turó, un petit monestir. Uns nens juguen a bales. Els saludem però no ens responen. Ens miren sense dir-nos res. Un monjo ens convida a passar. Deu ser l'abad. Ens ofereix cacauets cuits amb espinacs, tabac i cervesa i xerrem una estona. Som en una mena d'orfanat. El monjo, o abad, fa, segons les seves paraules, de pare i mare alhora per aquests nens orfes. També és el seu mestre, visitem la precària escola.
No aconseguiré treure un somriure de cap d'aquests nens. Em miren atentament, quan somric, abaixen la mirada. Acompleixen les estrictes ordres de l'abad amb el capcot, els seus ulls no són alegres, els seus moviments no són juganers.
L'abad ens assenyala els danys sofertos pel recent terratrèmol patit a Myanmar. Una figura de Buddha decapitada i esquerdes a dues torres del monestir. A mi, tota l'estructura em sembla precària.
Veiem una pagoda daurada al cim d'un turó. Hi intentem arribar pels caminets que pugen i baixen per la vila. Haurem de preguntar a un paleta que no sembla molt ocupat. Ràpidament, s'ofereix per portar-nos amb la seva moto. Aquí, com a la Tailàndia rural, Cambodia o Vietnam, és fàcil veure tres o més persones a la mateixa moto.
La roda de darrera de la moto conduida per aquest petit paleta uniformat amb una camisa rosa amb estampats de flors llampants, patina. Està rebentada, però no sembla que sigui important, arribarem sense cap problema.
Aquesta pagoda és una copia de la que hi ha a Ragoon, la capital. Caminarem descalços per les lloses, escalfades pel sol intens, de la terrassa que envolta la pagoda. Haurà de ser una visita ràpida.
El nostre temps s'acaba, hem de sortir de Myanmar. Tornem al mercat i l'omnipresent traductor ens convenç per portar-nos al restaurant d'uns coneguts a dinar. Només marxarà quan ja hem demanat. Ara, torna a somriure.
En un moment que em quedo sol, un home, castigat pels anys, s'acosta per xerrar una estona. Parla sobre un temple de meditació de Tachileik. A mitja conversa, torna el traductor, i em fa senyals dient que no me l'escolti. Una estona abans, ens hem trobat el conductor del tuk tuk, i també ens ha fet senyals dient que no ens escoltèssim al traductor. Sembla que aquí tothom vol alguna cosa, i per aconseguir-la, es trepitgen els uns als altres.
Ara, ja a Tailàndia, amb el meu passaport i el nou segell tailandès. He deixat enrera Myanmar. No sé què pensar, després de dinar, xerrant amb el traductor, he vist passar pick-ups militars amb soldats armats amb metralletes drets al remolc, he vist pobresa, tristesa, somriures, m'he sentit insegur, tranquil i he passat estones agradables. Òbviament, amb un petit tastet com aquest, no puc definir un país.
Salut!
David
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada