Trobem intermitents controls policials a la carretera entre Mae Sai i Lampang. A nosaltres ens demanen el passaport o ens fan obrir les bosses. Suposo que aquesta pressió policial és un intent per erradicar, a Tailàndia, el tràfic d'opi al costat tailandès del famós triangle daurat.
Una pluja tropical ens rep a Lampang. Hi hem vingut a visitar el Centre de Conservació d'Elefants de Tailàndia, dedicat a l'ensinistrament de paquiderms per a finalitats ecoturistes.
L'elefant és un símbol nacional. Éssers superiors, històricament admirats per la seva força, resistència i inteligència, i que, més endavant, guiats pels seus cuidadors, transportaven els arbres talats a les zones boscoses i de muntanya, convertint-se en "eines" essencials pel transport en aquestes àrees.
Afortunadament per aquest país, l'any 1989, amb la intenció de frenar la incontrolable desforestació, la tala d'arbrers va ser prohibida. Com a conseqüència, molts elefants van perdre la seva "feina". Molts, a més, es quedaven sense casa, els seus amos també sense feina, es veien ara incapaços de pagar els prop de 300 quilograms de menjar que necessiten les seves antigues "eines", es veien forçats a abandonar-los.
El progrès arribava a Tailàndia, les carreteres dividien els boscos, hàbitat dels admirats paquiderms. Es reduïa el seu espai, els mascles lluitaven entre ells pel terreny, alguns fugint, provocaven accidents a les carreteres.
Avui, aquest símbol nacional, està en greu perill d'extinció. Es calcula que a Tailàndia queden només 5.000 exemplars d'elefant asiàtic, 2.000 dels quals viuen en estat salvatge, la resta, en captivitat.
Aquest centre de Lampang, a diferència de la resta de centres i parcs repartits per tot el territori turístic de Tailàndia, lluny de ser un circ, està centrat en la formació d'aquests enormes animals que, una vegada llicenciats, seràn destinats a altres parcs on demostraran les seves habilitats als ecoturistes.
Ara bé, és difícil resistir-se als dòlars que porta el turisme. Aquí també hi veurem espectacles protagonitzats pels elefants. Ens demostraran com són capaços de fer servir hàbilment la seva força per transportar i apilar enormes troncs, fer reverències al públic, tocar un enorme xilòfon o, guiats pels cuidadors, pintar quadres molt millor del que jo em veig capaç de fer.
Es veuen sans, ben cuidats i nets pel bany diari (també obert al públic). Ara bé, acostumats a la vida amb els humans, no sobreviurien si els alliberessin.
Seguim un cartell que assenyala el camí cap a l'hospital d'elefants FAE. Em crida l'atenció la insistència amb la que subratllen cada cartell: "No som part del parc".
Contrastant amb el que acabem de veure, hi trobem històries tristes. Els veterinaris cuiden els malalts que han sofert infeccions, que han estat apallissats pels antics amos o que han sofert amputacions quan deambulant entre la frontera entre Tailàndia i Myanmar, han trepitjat una mina.
Tenim la sort de passar una estona amb la Soraida Salwala, la fundadora de l'hospital, el primer al mòn dedicat als paquiderms. Ens fa un resum de la història del recinte, ens explica casos particulars i els seus ulls brillen. Aquí tots els pacients tenen nom propi. Malauradament, són pacients eterns, no podran mai alliberar-los, moririen, amb membres amputats o amb discapacitats importants, no serien capaços de proveïr-se.
Recolzada en els seus dos bastons que l'ajuden a caminar, parla amb els elefants, una veu suau, calmant, dolça. Els malalts alcen el cap, se l'escolten.
Coneixem a la Motala, famosa per ser el primer elefant al qui li han implantat una pròtesi. Avui, però, no la porta, està esperant que s'acabi de fabricar una de nova, més gran, adaptant-se als seus canvis. Emocionada, la Soraida ens explica que la seva amiga Motala és especial. Tenen una estreta relació i no poden passar moltes hores sense veure's.
Em sembla admirable el que ha aconseguit la Soraida, els pocs cabells blancs que resalten per sobre de la seva cabellera negra són els únics testimonis d'una lluita llarga, la serenor dels seus moviments i la seva veu denota cansament, però, segurament, l'amor que sent pel que fa farà qie no defalleixi.
No tot són històries tristes. Un jovenet elefant d'un any d'edat, juga pel pati, deslligat però sense separar-se gaire de la seva mare. Aquest petit, i els que pot ser que neixin en el futur són l'esperança per poder continuar trobant elefants a Tailàndia. Espero que no arribi el dia que ens mirem la etiqueta de la cervesa nacional o les samarretes estampades i souvenirs pensant que fa un temps, a Tailàndia, hi havia elefants.
Un treballador del parc ens portarà de tornada a la tranquil·la ciutat de Lampang. Avui és diumenge, ell porta la samarreta vermella, el color del diumenge, però també símbol de la lluita per la reforma política del país. De de fa ja alguns anys, els coneguts com samarretes vermelles es manifesten periòdicament demanant el canvi. A l'altra banda, els samarretes grogues, partidaris de la monarquia. Malauradament, les manifestacions han acabat, alguna vegada, esclafada per la força militar, i d'altres, amb enfrontaments entre opositors que han fent còrrer la sang. Resignat, indignat, diu que la seva única esperança són les eleccions a principis de Juliol.
Per nosaltres ja ha arribat el moment de fer cap a Bangkok, hi arribarem estirats al remolc, entre la càrrega, d'una petita furgoneta. La nostra història a Bangkok, és, però part d'una altra història.
Des de lluny, però des de tan aprop com puc, moltes gràcies i molts ànims als indignats!
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada