14. Seguint el viatge

Clicka aquí per escoltar la cançó del post: Viatger

A les 9 del matí, en Thibault ja volta impacient. Hem quedat amb en Rob per fer tots tres junts una excursió de dos dies per la selva del parc natural de Taman Negara. Des de que, ara fa més d'un any, em vaig perdre a la selva del nord de Laos, no m'hi he tornat endinsar en la verdor salvatge. Aquest cop, me n'alegro de tenir companyia, l'Irene, però, ha decidit esperar-nos al poble base, Kuala Tahan.

Seguim un camí ample i perfectament marcat fins que ens trobem amb la principal atracció del parc, un sistema de ponts de corda lligada als troncs d'enormes arbres i que ofereixen unes vistes a 30 metres d'alçada sobre la humida jungla verda.

Passem de llarg un cartell que recomana, passat aquest punt, els serveis d'un guia local. El camí és ara més estret però amb senyals fàcils de seguir.

Sota l'ombra dels alts arbres, la temperatura és lleugerament més fresca, la humitat és alta, la samarreta enganxada al cos. Seguim a molt bon ritme, pugem turonets selvàtics per tornar a baixar-los i creuar els nombrosos rierols que acabaran desembocant al riu. Passades unes hores, comencem a defallir, trobem un preciós rierol tranquil on ens aturem a dinar. Em trec les botes i descobreixo que dues sangoneres s'han obert camí entre els meus mitjons i m'estan xuclant la sang. Me les trec de sobre i la sang rajarà sense parar durant uns cinc minuts per les ferides que han deixat obertes.

Són unes criatures increïbles, cucs que esperen verticalment i agitant el cap l'arribada d'un ésser viu de qui alimentar-se, arrossegant-se per la terra humida, arriben fins als peus, escalen i comencen a xuclar la sang. La mossegada és indolora, el seu tamany va augmentat a mesura que s'atipen. Al llarg d'aquests dos dies, hauré d'estar alerta, però tot i així, algunes, aconseguiran el seu objectiu.

Continuem el camí tot tres junts. Arribem al refugi on passarem la nit unes hores abans del que esperàvem, hem anat a un bon ritme. A la foguera, encara clar, escalfem el nostre sopar. Jo soparé pollastre al curry enllaunat, una recepta índia que vaig trobar al supermercat del poble proper al parc.

Ja estic força familiaritzat amb la cuina índia, de fet, des de que vam visitar Melaka, a la costa oest, m'he alimentat diàriament a base de plats indis. Especialment al llarg de la costa est, la barreja de cultures malai, índia i xinesa és més marcada. Melaka és un amalgama d'aquestes cultures en una ciutat de llarga tradició colonial. Primer els portuguesos, després anglesos i holandesos, van fer de Melaca un dels principals ports aisàtics, deixant-hi un llegat que encara avui és força viu a la ciutat, a la vora del riu Melaka.

Ja és fosc, expectants, des del mirador del refugi esperem veure la fauna salvatge. Algunes llums verdes emeses per grans insectes voladors és tot el que puc veure. Haurem de tenir paciència. Decideixo descansar una estona, m'estiro al meu llit de fusta, escolto els sorolls de la selva, sorolls alts i ininterrumputs, lluito per no adormir-me, no podré fer-hi res.

Comencem el segon dia després de l'esmorzar. A la nit, hem tingut penjat del sostre amb un cordill el nostre menjar, d'aquesta manera les rates no ens han pogut robar. Segons en Rob, n'han entrat moltíssimes aquesta nit.

El camí d'avui serà més fàcil, no trobem tanta pendent, ens haurem de descalçar per atravessar un petit riu, i a partir d'aquí, cadascú seguirà el seu propi ritme. Començo a estar cansat, durant uns minuts, perdo la concentració i em trobo caminant entre alts arbres, saltant troncs caiguts que consumits pels corcs, estic xop. No trobo senyals, m'he tornat a perdre. Reculo ràpidament, nerviós i em trobo amb en Rob. M'havia seguit. Aquest cop, però, no estaré gaire estona perdut, reculem i resseguim un rierol fins que trobem un punt que havíem passat, som al camí correcte.

Unes hores més tard, em trobo amb en Thibault. Estava molt més endavant que jo, però ha reculant, pensa que també s'ha perdut. Però com que jo he seguit el mateix camí, decidim continuar recte. Farem junts l'últim tram. Arribo esgotat a Kuala Tahan, en part decepcionat ja que, fora d'esquirols i ocells, els únics animals que he trobat a la selva més antiga del mòn han estat les sangoneres.

En altres caminades, més curtes, per la selva de l'illa de Tioman, considerada entre les deu millors illes del mòn per la seva particular biodiversitat i atractiu corall marí, m'havia trobat amb micos, enormes rat-penats, aranyes i alguns rèptils de fins a 1.5m de llarg. Tioman, amb la seva costa d'aigües clara i espesa selva, és un paradís pels submarinistes, ornitòlegs i exploradors aficionats de la jungla.

En Rob arribarà una hora més tard, després de retrobar-me amb l'Irene, dinarem tots quatre junts, començo a sentir que no tinc energia, ni per dinar ni per moure'm, estic literalment esgotat. Necessitaré 14 hores seguides de son per recuperar la gana i l'energia.

Arribem a l'illa de Langkawi, a l'extrem nord-oest del país, amb la idea de trobar un veler per continuar el nostre viatge. Hi passarem una setmana, però la gent del port ja ens havia avisat, no és gaire bona temporada per navegar per aquestes costes. No aconseguirem el que buscàvem, però trobarem excel·lent companyia i altres recursos per continuar el nostre viatge.

Avui tornem a ser a la capital, Kuala Lumpur. És una ciutat ordenada, neta, moderna i de majoria xinesa. Ja coneixem el centre turístic, amb les torres Petronas com l'atracció principal, per tant, aquests dies els passarem socialitzant-nos i dedicant un gran comiat a un país sorprenentment hospitalari.

Terima Kasih!

Salut!