16. Fe a l'Índia

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Bollywood va ser després d'un exitòs anunci d'un famòs refresc, ara ja fa uns quants anys. Nois i noies corrien, ballaven i cantaven, oferint un glop refrescant. Una imatge que em va quedar per sempre més marcada a la memòria.

És el nostre primer dia a Mumbay (antiga Bombay), no ha parat de ploure des de que vam arribar ahir al vespre. El bus, amb moviments violents i sorollos, s'obre pas entre el trànsit, des del monumental barri de Colaba fins a un dels extrems de la ciutat, que és en si, una illa. Deixem enrera els alts edificis i, des de la finestra del bus, podem veure els barris marginals dels afores. Febles barraques (els "slum") que donen sostre als humils, i els protegeixen de la intensa pluja monsònica, semblen enganxades als turons per sobre la via del tren.

El nostre autobús, carregat d'un centenar d'occidentals ens deixa al pàrquing d'uns dels estudis de cinema on es graven les pel·lícules de Bollywood, la indústria de cinema més rica del mòn. Ens han contractat per a fer d'extres.

La indústria de cinema aquí a l'Índia és molt important. Es produeixen, en mitjana, 1200 pel·lícules anuals, els actors i les actrius (elles només mentre conserven la seva bellesa de joventut) són venerats com divinitats, un privilegi que només comparteixen alguns llegendaris jugadors de cricket. Els actors són omnipresents, són també protagonistes de tota mena d'anuncis, sobretot a la tele, i, fins i tot, donant suport a partits polítics durant les llargues campanyes electorals.

Aquesta devoció pels rics ídols (o herois) nacionals es podria comparar amb el fervor religiós dels feligresos i peregrins que hem trobat pels temples del sud. La passió amb la que els creients presenten les seves ofrenes o els ortodoxes rituals de pregàries que segueixen, contrasta amb la indiferència i, a vegades, amb els crits amb els que responen els sacerdots.

Fora dels temples, sembla que no hi hagi lloc per a la espiritualitat. Tenim la sensació que molts indis pateixen un estrès ansiòs que a vegades ens genera una sensació d'urgència. Com quan insiteixen que pugem a l'autobús, no hi temps per a res més, el conductor engega el motor, amb moviments ràpids controla els retrovisors, el vehicle es mou violentament, fent perdre l'equilibri als passatgers que encara no hem trobat seient, sona el clàxon, i de sobte, l'autobús s'atura a esperar els seu torn per sortir (a vegades uns 10 minuts), a tan sols uns deu metres d'on érem.

Només les cabres i les vaques que remuguen tranquil·les pels carrers de pobles i ciutats, semblen no afectades per aquesta ansietat.

I és clar, ràpid i gairebé sense mirar-nos, ja ens han repartit la roba que hem de portar. Dinem també molt ràpid i cap al plató. Quan el simpàtic agent que ens va contractar per a fer d'extres en una pel·lícula, tant l'Irene com jo ens vam veure ballant entre indis i uniformats amb els clàssics vestits de les pel·lícules de Bollywood. Però no. El plató s'ha convertit en una discoteca russa decorada amb imatges bíbliques, amb jocs de llums de colors i 200 occidentals que ballarem després del crit "Acció!".

Ballarem i ballarem fins ben entrada la matinada, mentre l'agent Vinod (així es dirà la pel·lícula) persegueix al dolent per la discoteca. 

Hem vist Bollywood per dins, hem conegut uns dels herois indis més famosos, en Saif Ali Khan, el protagonista d'aquesta moderna pel·lícula d'acció índia.

Ha estat una experiència inesperada, una bona activitat per un dia de pluja monsònica que ha caigut ininterrumpudament sobre la sorprenentment, i relativament, agradable Mumbai.

Salut!