18. La Muntanya

Si fos segura

com una muntanya -les coses

clares, la paraula

precisa- si fos calma, una

pedra de quietud, la meva tresquera

culminaria -segurament-

Al cimall de seny

I així complerta miraria

des d'enllà:

Un ull de vertigen, l'altre

abís.

'La muntanya'. Maria Del Carmen Colombo.

(Cedit per en Xavi, dedicat a n'en Xavi)

Em costa respirar, em sento cansat. Portem gairebé dos mesos caminant per les altes muntanyes de la serralada de l'Himàlaia, seguint una dieta estrictament vegetariana, lluny del tabac i sense tastar l'alcohol, estic en forma però no tiro.

Miro cap al cim de la muntanya que intentem pujar, el Tserko Ri, al parc natural de Lantang, a 4900 metres d'altitud, haig de descansar. Sec en una en una de les moltes roques que hi ha en una esplanada a la cara sud, a peu de la cresta que s'enfila fins al cim.

De sobte, me n'adono que els sons s'han apagat. El riu mig glaçat que hem deixat a baix, ara ja a un centenar de metres, ja no sona. Aquí no arriba el vent que fa tremolar els sutres multicolor que els creients budistes han col•locat. Amb els ulls oberts, sorprès, escolto el silenci més absolut. Els núvols, a baix, comencen a tapar la vall.

Uns instants més tard, veig a l'Irene que s'acosta, pujant lentament però amb determinació. Abandono la meva letargia, torno a mirar el cim, la silueta d'en Xavi es mou com un dibuix animat, també a pas lent per la cresta, enfilant el tram final, amb els braços recollits tapant-se el pit. L'Irene continua avançant.

Fa ja més d'un mes que vam començar, amb respecte, el que ens pensàvem que serien només 16 dies camimant en cercle pel circuit de l'Annapurna. Sense voler-hi donar masses voltes, vam començar la ruta a 760 metres per sobre del nivell del mar, remuntant un riu, entre els poblets, paisatge selvàtic. De mica en mica, dia rera dia, el paisatge anava canviant. Boscos alpins, prats, alta muntanya. A mesura que anàvem ascendint, trobàvem més manis (murs normalment a l'entrada i sortida dels pobles que contenen rodes de pregària budistes) i més assentaments, monestirs i poblets tibetans.

Pel camí ens trobem amb altres viatjers i acabem formant part d'una amateur expedició hispanoalemanya. Com deia el tiet Aitor, tots diferents, cadascú fill de sa mare però formant un grup càlid, ajudant-nos els uns als altres, empenyent-nos amb companyerisme.

L'inigualable Tomás aportava el punt de gràcia andalús que en Xavi explotava al màxim. La Renata i l'Angelika ens van acompanyar amb la seva bogeria i la serenor d'una altra generació. Durant les llargues jornades caminant, molt sovint pensava en el grup que havíem format. Cadascú amb la seva història, amb diferents motivacions que ens empenyien muntanya amunt, però sempre junts, culminant l'amistat forjada amb una arribada apoteòsica al coll de Thorong, a 5416 metres per sobre del nivell del mar.

A l'altra banda del coll, el paisatge canvia dràsticament. A tocar l'antic regne tibetà del Mustang, les muntanyes eren ara seques, pelades, de pedra gris. Els tons de color que veuríem ara serien els petits pobles oasi banyats pel sagrat riu Kali Gandaki.

El comiat va tenir lloc al poble que rep el nom dels banys termals, Tatopani. Una vesprada alegre, i l'endemà, cadascú a continuar el seu camí.

L'Irene i jo ens vam veure amb forces de pujar al Santuari de l'Annapurna, acompanyats pel tiet Aitor hi vam arribar el dia que rebíem la primera nevada d'aquest hivern. Vam poder gaudir dels riures i xerrades amb l'Aitor fins que vam tornar a Pokhara on, amb pena, ens vam haver d'acomiadar del nostre entranyable tiet. Augur!

Un comiat i una retrobada. Amb en Xavi decidiríem fer junts el Parc Natural de Lantang. No podríem trobar millor companyia pel que seria la nostra última passejada per l'Himalàia. Un noi de muntanya, que m'ha ensenyat a mirar la muntanya amb respecte però també amb gana. Un noi amb inquietuds i ganes d'obrir la seva ment. Un company que crec que ha crescut amb la muntanya. Ell mateix, una gran muntanya.

I aquí som. Tots tres al cim del Tserko Ri, amb un termo de te amb llet trencat i tres entrepans de truita per un descens que acabarem a les fosques, arribant al vespre per escalfar-nos al voltant d'una estufa alimentada de llenya i excrement de yak.

Uns dies més tard tocarà també separar-nos d'en Xavi. Moments tristos del viatge, cadascú segueix el seu camí.

Fem cap al Tibet. Ja fa molts mesos que ens acompanyen el budisme i la cultura tibetana. Atravessar l'Himalàia és doncs, per nosaltres, una temptació irresistible.

Sento una infantil emoció quan diviso de lluny el Potala, antiga residència del Dalai Lama. Ja han passat més de dos mesos des de que vam assistir a les classes sobre Dharmayana impartides a Mc Leod Ganj (India) pel cap religiós tibetà. Envoltats de pelegrins tibetans que havíen arribat des del mateix Tibet, Nepal o Ladakh, escoltàvem les paraules d'un home que es va veure obligat a fugir, amb tan sols 14 anys, del palau que ara contemplo. Pelegrins circumvalen el sagrat edifici fent voltar les seves rodes de pregària o rosaris.

A peu del Palau, una inoportuna plaça que li treu encant. Les excavadores xineses continuen treballant a la ciutat sagrada. Avui, crec, ja ha perdut molta de l'essència que debia tenir fa uns anys. Lasha, amb les seves amples avingudes farcides de negocis regentats majoritàriament per xinesos d'ètnia Han, sembla una ciutat nova.

Ara bé, la també carretera xinesa que ens ha portat des de la frontera amb el Nepal a través dels històrics monestirs de Tashilumpo (Shigatse) i Palkhor (Gyantse), s'obre pas entre paisatges i poblets purament tibetans.

La sort i la burocràcia han volgut que passem la nit de Nadal al tren. Dos dies més tard arribem a Urumqi. Ens rep una ciutat glaçada i una temperatura subsiberiana, ha arribat el dur hivern al Xinjiang. Per sort, a Kashgar, una mica més al sud, les temperatures són lleugerament més altes. Aprofitem els dies per passejar per la llegendària ciutat. Fa 5 anys m'havia quedat meravellat. Només pronunciar el nom, Kashgar, em suggeria història, llegenda. Aquesta vegada m'ha quedat un amarg regust de resignació quan he vist la major part del casc antic en runes, les grans avingudes i alts edifici impersonals. La població Han és ja també molt important aquí.

Als basars i locals uigurs encara es respira la cultura autòctona, però al carrer les excavadores xineses continuen avançant.

Salut!