20. Samarcanda

El nom que rep aquesta ciutat històrica evoca misticisme, exotisme, com si es tractés d'una ciutat imaginària. Pocs noms propis sonen tan atractius com Samarcanda.
En el meu ideari ha figurat sempre com un important antic nucli de la ruta de la seda, entre l'antiga Xina, Índia i Pèrsia. L'època daurada de la ciutat va tenir lloc el segle XIV, durant el regnat del violent Amir Timur (o Tamerlà), que hi va establir aquí la seva capital des d'on intentà conquerir tot el mòn.
Estic impacient per visitar-la, després de tot el que he sentit a dir de la ciutat he decidit esborrar la meva memòria i obrir-me al que em trobi, sense prejudicis.

Conec a n'en Rafik al bus urbà que connecta la carretera Bukhara-Tahskent, als afores de la ciutat, amb centre històric. Encuriosit al veure un turista solitari, comença el ja habitual qüestionari. Jo, estic distant, responent amb monosíl·labs quan puc. Acabo d'arribar al que per mi és un dels principals punts del viatge i sento que tinc ganes de viure el descobriment intensament, sol. L'agradable hospitalitat dels seus habitants, fa que a Uzbekistan sigui pràcticament impossible estar sol. Insisteix. Acabo acceptant la seva companyia fins que trobo un hotel. Deixo la motxilla, li explico les meves intencions i em deixa sol. Prometo trucar-lo més tard.

Els últims raigs de sol xoquen contra els mosaics de rajola de la porta de la madrassa Sher-Dor, a la plaça Registan. Al seu davant, una plaça enclotada entre les portes de les madrasses Ulugbek i Tila-Kari havia acollit el gran mercat de la ciutat, avui, dia d'hivern, rep només un grapat de turistes, algun guia que espera pacient l'arribada d'algun interessat, i un parell de policies o guàrdies de seguretat que s'esforcen al màxim per intentar arrancar uns quants dòlars de les butxaques de turistes inusuals com jo.
Tinc la sensació d'haver arribat al final d'un viatge èpic. Contemplo en silenci les altes façanes amb un somriure permanent. Ja tinc companyia, em costarà més del que haguès volgut desfer-me d'aquest jove insistent. El cel s'està tapant, una visita fugaç a la desproporcionada mesquita de Bibi Khanim (una de les dones d'Amir Timur) i truco en Rafik.

Els dies passen a Samarcanda. Arriba la neu, torna el sol, bufa el vent i em mullo amb la pluja. Entre increïbles mausoleus, monuments i les excavacions arqueòlogiques abandonades a l'antiga ciutat (Maracanda), sento constantment el nom de la bèstia, de l'heroi: Amir Timur. Una figura oblidada i gairebé abandonada durant l'època socialista i convertida, amb la independència del país, en icona nacional.

Al restaurant de l'Oybek ja soc un habitual. Compartim sobretaules discutint les diferències amb occident. Al carrer un noi que vaig conèixer en un cafè crida "Barcelona!", per saludar-me. Em sona el telèfon. De cop em sento part de la ciutat. En pocs dies em sento integrat, amb un parell de trobades fortuites he fet una colla d'amics, quedem per prendre tè, em conviden a un sopar familiar, visito el pis de l'Arturo (professor de castellà a la Universitat de Samarcanda), o m'acompanyen en les meves visites turístiques. Sento com la ciutat a la que tant desitjava arribar m'estava, de fet, esperant. Amb en Rafik semblem amics de tota la vida. Hem vençut les barreres culturals, les tradicions i el protocol hospitalari nacional. Però, també de cop, se m'acaba el temps, ho diu el visat. Toca marxar, em podria quedar.

De camí a l'hotel en la meva última nit a Samarcanda, en Rafik em demana que no oblidi mai aquest moment. M'insta a fer una fotografia mental.
M'explica que és el que ell va fer una tarda quan, durant la seva època d'estudiant, per fer quatre calerons, treballava en la recol·lecció de cotó, primera producció agrícola nacional. Instal·lada pels soviètics i que ha sobreviscut a la independència tot i el negatiu impacte que ha provocat sobre el medi ambient nacional. Hi ha qui diu que és la causa principal de la ràpida i constant reducció del Mar Aral.
Aquell vespre de tardor, en Rafik alçà la vista. Per sobre d'una catifa blanca de flors de cotó, al turonet dibuixat al cel blau sense núvols, un pastor seia observant les seves ovelles. Les esquenes dels seus amics es plegaven endinsant els braços per sota la catifa, collint cotó. Des de la ràdio del tractor vermell sonava "It's My Life" de Bon Jovi.
- Aquesta fotografia em porta a recordar altres escenes.- Explica. Penso que és una bona idea.
La neu dibuixa espirals empesa per un aire lleuger però fred. El cap d'en Rafik busca refugi al coll de la seva jaqueta de pell negra. A mitjanit la plaça Registan està pàlidament dibuixada en llums de colors. Dues llargues ombres humanes cauen planeres sobre el terra empedrat. La neu s'acumula a les meves botes. Alço el cap i dedico una última mirada a la plaça presidida per les altes portes.

La història ja no serà mai més el primer que em vingui al cap quan pronunciï Samarcanda.

Salut!